Ets equilibrista
Tu ets l’equilibrista. Tu, qui tens al teu costat i el responsable polític que hi ha a l’altra punta del món. Som els equilibristes que comencem a transitar la maroma d’una nova etapa en què tot ha canviat i per a la qual haurem de pensar com aprendre a viure fora dels marges habituals, però amb les necessitats humanes de sempre. Avui hem sortit de la negra nit de les setmanes en què era la mort la que ens imposava la seva llei, però encara no hem reconquerit la vida. Comencem a sortir al carrer, estem vius, però estem socialment mutilats, enverinats per la por a l’altre, i potser aquesta reconquesta de l’abraçada fraternal serà el principal desafiament al qual ens enfrontarem.
A poc a poc els carrers es van omplint de gent, però els nens que hi surten es pregunten si han d’agafar l’abric després d’haver-se perdut l’arribada de la primavera en un parèntesi de pantalles, pastissos a casa i la mort dels avis sense acomiadar-se’n. Nens i adults que han passat per l’experiència de la desaparició d’un ésser estimat sense acompanyar-lo tenen per davant una feina psicològica que no podran negar-se a ells mateixos. Els equilibristes haurem de cuidar el repunt de les malalties psicològiques del trauma dels últims mesos, en què l’angoixa pel futur i la por pel present hauran fet estralls en el motor vital que es diu esperança i que sustenta els nostres somnis.
Els equilibristes hem vist enfonsar-se el món, però també hem vist la fibra humana de la qual estem fets, i val la pena no perdre de vista el que hem après sobre com afrontar el futur, combinant, com deia Gramsci, “el pessimisme de la intel·ligència amb l’optimisme de la voluntat”.
De tots els traumes ens en sortirem lluitant i això serveix per a tothom. La mirada al pròxim ha canviat i recuperar la mirada interior no és sinònim ni d’insolidaritat ni de tancament. Haurem de començar a parlar de distància solidària, com deia dijous la doctora Anna Llupià a Lídia Heredia, i no de distància física -i encara menys social- quan les xarxes de protecció es tornin a posar en marxa com en les grans situacions de desastre col·lectiu. Avui és més important que mai l’actitud del botiguer que ha fet les còpies de les claus d’urgència al mateix preu i no ha perdut la clientela del barri i la del fruiter nascut al Caixmir que ha fet una bossa solidària per ajudar els que s’han quedat sense feina i han de continuar menjant. Cada decisió petita compta per a la reconstrucció de la confiança en el futur i per aconseguir que la catàstrofe econòmica i social que tenim a les portes sigui el més breu possible. I si la recuperació no és una V, que s’hi assembli tant com sigui possible.
És el moment dels valents i dels que són capaços de cooperar, que acostumen a ser els mateixos.
Políticament, els equilibristes que ens governen hauran de prendre decisions pensant en els propers deu anys i no en els propers deu minuts, com s’han acostumat a fer. Hauran d’aprendre a negociar i construir consensos, a crear xarxes de solidaritat com l’ingrés mínim vital, que no passa pel paternalisme sinó per la dignitat, com diuen en el seu llibre Contra la caritat. En defensa de la renda bàsica Daniel Raventós i Julie Wark (editorial Arcàdia). Si la política es continua fent sense assumir les pròpies responsabilitats i centrifugant les obligacions, el país accelerarà el retrocés en comptes de fer de la necessitat una virtut i posar les bases per a un salt col·lectiu. Garantir la viabilitat de l’estat del benestar, tenir una economia basada en el coneixement, reforçar l’educació i, per tant, l’ascensor social, han de deixar de ser eslògans electorals per incomplir.
També a la Unió Europea l’equilibrista fa passes en fals que el fan trontollar, amb el risc de caure al buit. Sempre actuant a mitges, els plans de rescat econòmic per la pandèmia són avui encara lents i els estats del sud els miren amb desconfiança per por a l’estigmatització i l’abús del deute. Els líders europeus no deixen de citar Keynes, però no tenen el coratge de desequilibrar deliberadament el pressupost com ja feien els suecs als anys 30, ni de sortir de l’ortodòxia com sí que va fer, en canvi, el jove economista quan va escriure la seva teoria general en què es carregava les conclusions clàssiques relatives a la demanda, la producció i l’ocupació. Tampoc no gosen emular, a punt de complir-se 230 anys, com recorda The Economist, el compromís de 1790 en què Alexander Hamilton va convèncer Thomas Jefferson i James Madison per permetre al govern dels EUA assumir el deute de tretze estats. Com aleshores, un pas endavant en la mutualització del deure europeu seria un pas en la direcció de la construcció política.
La crisi és d’un abast enorme, però no sabem encara si hi haurà líders capaços d’estirar, en comptes d’empènyer, la corda. Una corda per la qual transitem tots els equilibristes. Ells també, però no ho saben.