L'huracà 'Dorian' i les noves víctimes de la crisi climàtica
Qui hagi tingut la idea que 'Dorian' era un bon nom per a un huracà hauria de donar explicacions. A les Bahames, quan hem d’afrontar una dificultat, intentem fer riure els que estan tristos, amb la seguretat o l’esperança que ells ens tornaran el favor quan siguem nosaltres els que passem per un mal moment. Però el que hem vist aquests últims dies ha sigut sublim pel seu mateix horror i ens ha allunyat de l’humor que ens permet anar tirant malgrat la creixent fragilitat de la vida en aquest lloc d’impressionant bellesa que anomenem casa nostra. Les Bahames tenen una petjada de carboni gairebé insignificant, però han de suportar els inconvenients de ser la zona zero de la nostra crisi climàtica.
Els bahamians sentim el que diuen els que, des de països ben dotats de recursos, neguen el canvi climàtic, oblidant o menystenint els que pateixen les conseqüències de la seva vida d'excessos. Mentrestant, l'aigua puja de la terra i ens entra al pati perquè durant la marea alta el nivell freàtic és massa elevat i, per tant, ja no hi creixen les plantes que abans ens sustentaven. O plou massa o plou massa poc, i el subministrament d’aigua potable està cada cop més contaminat per la pujada del nivell del mar.
Veiem que governs de petits estats insulars com el nostre, lligats per acords multinacionals, es veuen obligats a prendre decisions que no són les més beneficioses per al seu poble, mentre ens falla la xarxa elèctrica i cada vegada hem de dependre més dels combustibles fòssils en lloc de les energies renovables. “Massa cares”, ens diuen. “Per a qui? –contestem–. ¿El preu és l’únic que compta?” Veiem el sol pertot arreu però no ens en deixen fer-ne un ús legal i lliure per satisfer les nostres necessitats energètiques. És il·legal desconnectar casa teva de la xarxa elèctrica i instal·lar-hi energia solar pel teu compte. L’energia de les plaques solars es converteix en un enemic en lloc d’un recurs.
Fa uns quants mesos, les Nacions Unides van publicar un contundent informe sobre el clima en què s’afirmava que, si al món no hi ha canvis dràstics i immediats, llocs com les Bahames seran els primers a quedar arrasats pels oceans. Aquest informe apocalíptic no es va debatre al país, ni mitja paraula del primer ministre, tot i que les Bahames hi surten citades. Potser debatre la pròpia sentència de mort era massa. O potser ja ho sabíem. Perquè, al cap i a la fi, sempre hi ha moments com aquest, en què huracans que es diuen 'Dorian' –un nom associat per sempre a l’horror i la immortalitat– s’abaten ferotgement sobre els llocs i la gent que estimem, i ens ofereixen una mostra del que passarà el dia que les aigües no retrocedeixin.
Som un arxipèlag de 700 illes unit a un arxipèlag global de petites comunitats de bahamians escampades per tot el món i una de les comunitats caribenyes més diverses de la regió. La tempestat ha colpejat dues de les illes més grans i poblades, situades al nord del país. De tant en tant noto ràfegues de pluja i vent mentre sento que parlen de 300, 290 i 260 quilòmetres per hora.
Als caribenys això ja no ens sembla estrany. Quan he intercanviat vídeos amb amics de Puerto Rico, m’han dit: “Conec el soroll d'aquest vent”. ¿És això el que vol dir estar íntimament connectats per l'horror? ¿Hi ha una nova llengua criollitzada i una estètica que ara, automàticament, dominem a la perfecció? Som illencs. On hem d’anar?
El segon dia les imatges van esdevenir menys impactants. Havíem vist els pals de la llum partint-se en un segon mentre queia la xarxa elèctrica. Havíem vist el mar trencant totes les barreres i ajuntant-se a canals que es desbordaven amb la voluntat de recuperar la terra. Havíem intercanviat imatges de famílies que, tot i haver pres les precaucions recomanades, havien quedat atrapades i resaven perquè les rescatessin.
Havíem vist imatges irreals de taurons i peixos enormes nedant enmig del diluvi, mentre l’aigua continuava pujant fins a 4 metres i després fins a 6. Havíem vist teulades que sortien volant com fulls de paper, i cotxes i vaixells bolcats per terra com joguines. Havíem aplaudit quan algú se salvava nedant i vam plorar quan vam saber que d’altres no havien aconseguit fugir. Havíem vist cases construïdes per a cinc persones convertides en refugi per a 50. Enviàvem frenèticament missatges als amics i la família per saber si estaven bé mentre ens sentíem impotents.
Com que els telèfons fixos fallaven i les bateries es van descarregar, les imatges filmades es van aturar. Les comunicacions es van interrompre de sobte. L’últim SMS que vaig rebre era d’un amic, que me’l va enviar dilluns a les 3.45 de la matinada: “Aquesta tempestat és una bèstia, però aguantem”. Ni mitja paraula des d’aleshores.
Dimecres, els que vivim en altres illes i en ciutats poc afectades per l’huracà 'Dorian' vam començar a publicar, a Facebook i Instagram, imatges de familiars desapareguts en el silenci de les bateries mortes i els serveis interromputs. “Els heu vist?” “Estan bé?” Cares boniques inundaven les xarxes socials. Vaig ser incapaç de mirar-m’ho gaire temps, desbordada per l’emoció i morta de por de reconèixer-hi algú.
Ara ens hem de mobilitzar. Exigim que als Estats Units s’aprovi el Green New Deal. Fem donacions a grups com HeadKnowles. Estudiem la manera de reunir voluntaris i especialistes bahamians en salut mental per desplegar-los aquests pròxims dies. Però necessitem l’ajuda i generositat de tothom. Necessitem lones impermeables, tendes de campanya, sacs de dormir, bateries, llanternes, maquinària pesant, generadors, motoserres, electricistes i persones capaces de reconstruir torres de comunicació i cases. Necessitem aliments no peribles, tovalloletes, bolquers per a adults i nens, i insecticida.
Necessitem moltes coses, però, sisplau, no ens tireu a la cara rotllos de paper higiènic, com va fer Trump a Puerto Rico després de l’huracà 'Maria'. No fa gens de gràcia.
Copyright The New York Times
Traducció: Lídia Fernández Torrell