L’erosió del temps
El temps ho erosiona tot. Voler mantenir les situacions, els entorns i les referències immutables no permet l’essència de la vida: adaptar les conviccions, les convencions, els principis a les circumstàncies canviants de cada moment.
Els que defensen la Constitució del 1978 pretenen que és immutable. A la negativa a canviar hi uneixen la por al canvi. Però el problema, més que la lletra de la Constitució, és l’aplicació i desplegament que se n’ha fet. Això fa la reforma plausible, no cal modificar-la sinó acordar la seva aplicació. Després del consens ampli que va permetre escriure-la, ratificar-la i adoptar-la, se n’ha anat viciant l’aplicació, i el temps l’ha deixat més com una eina per a la confrontació que com un espai de trobada. Els vells “dimonis” de dreta i esquerra, les dues Espanyes, han tornat. S’ha erosionat la voluntat de consens del 78.
“No importa com siguin de vàlides les idees que inspiren un partit, la sensatesa del programa, que tingui un gran suport inicial de la gent. Sempre hi haurà una inevitable degeneració del partit revolucionari que el convertirà en un de conservador”. Gorbatxov, 1990. Si canviem partit per Constitució i revolucionari per reformador, la idea és aplicable. Amb el temps tota idea liberal esdevé conservadora, de revolucionària i modernitzadora passa a rígida i antiquada.
En un article recent, Josep Maria Vallès apunta els quatre problemes que ens afecten ara: desigualtat, degradació del sistema representatiu, desencaix territorial i la colonització de l’Estat per part d’elits administratives per retenir el poder i “defensar-lo” d’aquells que “volen destruir-lo”.
La desigualtat és gran i creixent. Els joves no veuen possibilitats de prosperar, les rendes de capital són desproporcionades en relació a les del treball i tenen una fiscalitat menor. Percentatges grans de la població estan per sota del nivell de pobresa. La crisi ho agreujarà. Mentrestant, els partits seleccionen els seus diputats i càrrecs, que els votants no poden més que ratificar en llistes tancades. Els que es dediquen a la política no són els millors.
La persecució dels independentistes “està justificada en defensa de la unitat” i la manipulació legislativa per fer-ho possible ha creat dubtes raonables sobre la neutralitat de l’Estat, i ha posat de manifest la voluntat política dels més alts tribunals d’erigir-se en defensors d’aquesta unitat que els polítics no haurien sabut fer. Que les resolucions judicials a Escòcia, Alemanya, Bèlgica o Suïssa relatives als polítics exiliats no hagin estat favorables a les demandes de la justícia espanyola, i que resolucions anteriors hagin estat anul·lades pels tribunals europeus en relació a les condemnes a polítics del PNB -Atutxa- i Bildu -Otegi-, en circumstàncies similars, justifica el dubte sobre la neutralitat de l’actuació de l’Estat.
Els cossos administratius superiors de l’Estat condicionen l’actuació dels càrrecs electes. En ocasions, via tribunals paral·lels a la justícia ordinària, Tribunal de Comptes, de neutralitat dubtosa, però ajustats a la llei, i, en d’altres, pel condicionament legislatiu de la política.
Es planteja ara una controvèrsia per l’actuació personal del rei emèrit, i això uns ho jutgen com un atac al règim nascut el 78 -se’n vol qüestionar la clau de volta, el rei- i altres ho veuen com l’oportunitat d’abandonar un règim que consideren corcat interiorment pel pas del temps.
El canvi respecte al 78 és radical. Aleshores la ciutadania i els polítics tenien una voluntat de consens entorn a un règim, la democràcia representativa, que era per si mateixa un triomf llargament desitjat. El pas del temps i la controvèrsia política han viciat alguns d’aquests instruments de convivència i la voluntat de debat obert i de consens s’ha fet agra i confrontada. Tomás de la Quadra-Salcedo ha proposat fer una nova llei orgànica per regular-ho... I en aquest entorn l’argument més contundent de l’independentisme és marxar d’aquest estat injust i ineficaç...
La voluntat de preservar el marc referencial de la política s’ha perdut, i sembla que l’edifici que tots habitem s’hagi d’ensorrar, per la voluntat d’uns de preservar-lo sense reformes, i dels altres de substituir-lo íntegrament per un de nou. Ni una cosa ni l’altra.
Històricament, des del segle XIX, Espanya ha resolt aquesta qüestió amb la immobilitat absoluta, seguida del canvi revolucionari: 1868, 1874, 1931, 1939, 1978. Els règims progressistes de 1868 i 1931 han produït un retorn a règims conservadors en un període de menys de deu anys, però la durada del règim no ha estat mai de més de cinquanta anys. Segons aquesta experiència, ¿estaríem ara en un període d’imminent canvi sobtat i profund del règim polític provocat per la resistència al canvi exercida des de fa anys?
El debat sobre la monarquia és un debat incomplet. El que importa és si som capaços de resoldre per la via de la reforma els quatre problemes cabdals que requereixen un canvi profund. Si no ho fem, com històricament no hem estat capaços de fer-ho amb l’excepció del 78, tornarem a repetir la nostra història, immobilitat seguida de canvi revolucionari. Per reducció a l’absurd, la solució és clara, no n’hi ha cap més.
