L’error històric
L’error històric és aquell que, comès en un moment crític, no pot ser esmenat. Les conseqüències són ineluctables. Pot tractar-se d’una decisió errònia presa per por, per manca d’una anàlisi acurada de la situació, per miopia de no examinar prou l’entorn en què es pren, etc. Es percep i s’entén quan, passats els anys, s’està en condicions de refer la seqüència dels fets i veure’ls amb l’objectivitat que dona la distància. Quin hauria estat el resultat si en lloc de fer el que es va fer s’hagués fet el contrari o s’hagués fet diferent?
Quan el novembre de 1918 el Reich alemany ha perdut la guerra -només té la possibilitat d’estirar els combats però no de revertir el resultat-, l’imperi entra en crisi, l’aristocràcia i la burgesia perceben que la lluita és inútil i es veuen obligats a explicar al poble que el miratge de la victòria, mantingut fins llavors, és impossible. Tot és sorprenent per al poble alemany, que creia que la victòria era a tocar. S’havia fet la guerra a França, Bèlgica, Rússia, Itàlia, però no a Alemanya. Quan el Reich demana la pau, cap soldat enemic n’havia traspassat les fronteres. Això havia permès al govern mantenir la ficció de la victòria.
Des del 1914 el partit majoritari al Reichstag eren els socialistes, l’SPD, amb dues branques diferenciades però no enfrontades: l’SPD, socialdemòcrata, i l’USPD, minoritària, més a l’esquerra però no comunista. El govern era de dretes.
La iniciativa de la pau s’inicia des de l’alt comandament militar i, sorprenentment, d’entrada ningú s’oposa a demanar-la ni al canvi de règim que inevitablement implica. El govern entén que no és possible continuar i el canceller Max de Baden dimiteix. Hi ha setmanes de confusió. És el líder de l’SPD, Ebert, un “home d’ordre”, qui aconsegueix la majoria al Reichstag, però la revolta de soldats i treballadors a través de comitès populars no s’atura: volen fer la revolució. Les columnes d’obrers de les fàbriques veuen que s’obren les portes de les casernes... La paraula és unitat, anar lluny en la radicalitat revolucionària. Els revolucionaris no són comunistes, sinó socialdemòcrates. Eviten l’enfrontament entre els soldats, més extremistes, i els obrers, més moderats...
Ebert traeix la revolució i la fa fracassar. Vol mantenir l’ordre de l’antic règim. És el líder i tem la revolució que ell ha portat. Havia eliminat de l’exèrcit els oficials profundament conservadors i que majoritàriament volien continuar la guerra, però s’alia amb la dreta i impedeix que soldats i obrers arribin al poder. Són els militants de l’SPD els que controlen les palanques de l’estat, seguint les consignes del partit. La raó oficial d’això és evitar un “caos bolxevic” que no existeix. Els revolucionaris alemanys no eren comunistes, sinó socialdemòcrates. Volien una revolució democràtica, no volien controlar l’economia sinó l’estat. Llavors el Partit Comunista encara era pràcticament inexistent. Rosa Luxemburg, comunista i demòcrata, és assassinada per la seva “perillositat”.
La revolució, traïda i pràcticament desarticulada, és acusada llavors per la dreta més troncal de l’imperi de la derrota en la guerra, d’haver “apunyalat per l’esquena un exèrcit victoriós”. Algú havia de tenir la culpa de la derrota. Els partits de dretes són els que a través de forces paramilitars acaben amb els comitès populars i amb assassinats i agressions produeixen milers de morts.
La revolució va ser pacífica, la contrarevolució venjativa. Va ser la llavor de la radicalització dels partits d’extrema dreta, que condueixen a una guerra civil que arriba fins a l’estiu de 1919. Ebert, líder de l’SPD que traeix la revolució, és traït per la dreta i acusat de la derrota. L’SPD, que havia tingut 12 milions de vots el gener del 1919, en té 6 el juny del 1920 i trigarà 50 anys a tornar al poder. El que ve després és inevitable: la revenja per la “traïció” a l’exèrcit que porta a la derrota d’Alemanya, la imatge de la dreta extrema com a solució i la substitució d’uns partits polítics traïdors i covards... La llavor del nazisme.
És un error històric, diu Sebastian Haffner. “No són les revolucions victorioses les que deixen un poble malalt, són les ofegades i reprimides”. Es podria dir el mateix de les incompletes.
Quan a Espanya es reforma l’estat el 1978 i s’aprova una Constitució democràtica, hi ha dues institucions de l’anterior règim que passen al nou sense canvis, i que intenten fer perdurar el passat. L’exèrcit es desprestigia a si mateix a través del fallit cop d’estat del 23-F del 1981 i perd la capacitat de condicionar la política, encara més quan Espanya entra a l’OTAN el 1984.
La judicatura no pateix cap alteració, passa sense canvis orgànics i amb idèntica governança de la dictadura a la democràcia; es converteix en un dels tres poders de l’Estat i com a tal és reconeguda per la Constitució. El corporativisme propi d’aquestes institucions en manté l’esperit, la ideologia i l’estructura. Avui Espanya en pateix les conseqüències. “El que no s’agafa en un minut, l’eternitat no ho torna”.