L’error de Pablo Iglesias
SubdirectorPablo Iglesias va sortir ahir de l’hemicicle derrotat, amb cara de pocs amics, després d’haver fet palesa la fragilitat de la seva posició amb una oferta d’última hora sobre les polítiques actives d’ocupació que només va servir perquè el PSOE l’acabés d’humiliar. Va ser la constatació que Iglesias no havia tingut en compte el que els militants antifranquistes anomenaven la correlació de forces. Has de saber en cada moment fins on pots arribar i qui tens al davant.
Vist amb perspectiva fa l’efecte que el PSOE li va parar una trampa: va anar cedint i cedint de forma calculada per, al final, plantar-se. I Iglesias, confiat perquè fins aquell moment havia aconseguit doblegar els socialistes i els havia obligat a negociar un govern de coalició, no la va veure venir. Com en una partida de set i mig, va demanar una carta de més, i després, quan es va veure perdut, se’n va penedir.
Ara Pedro Sánchez ja té Iglesias on el volia, retratat com un ambiciós irresponsable amb el qual és impossible, i indesitjable, arribar a un acord per governar l’Estat (les autonomies sí, que no són poder de veritat). I per tant ja té el relat adequat per anar a unes noves eleccions.
L’error d’Iglesias és no haver sabut veure que el bé suprem per a la seva formació era l’entrada al govern, amb independència del pes de cada ministeri. Perquè d’aquesta manera, a més de tenir ulls i orelles al consell de ministres, obligava el PSOE a negociar totes les seves iniciatives legislatives amb ells. La seva influència en l’executiu no s’havia de mesurar tant pel nombre de carteres com per la capacitat de condicionar l’acció de govern en la seva globalitat com a soci indispensable. Això és el que Sánchez, partidari de la geometria variable, pretenia evitar. Per això el PSOE només va negociar a última hora i amb ofertes pensades per ser rebutjades. I no va dubtar a rebentar les negociacions filtrant el document que els havia fet arribar Podem.
Tot aquest pla és el que podria haver fet saltar pels aires Iglesias si hagués agafat al vol la darrera oferta. De ben segur, el PSOE hauria quedat descol·locat i a Sánchez se li hauria congelat el somriure.
Estiu de temptejos
I ara què? Doncs tot un estiu de temptejos en què Podem voldrà reprendre les negociacions i el PSOE ho intentarà evitar. Ara mateix les relacions estan tan deteriorades que es fa difícil pensar en un acord a curt termini, i més amb l’agost pel mig. Al setembre la temperatura tornarà a pujar.
Mentrestant, a Madrid el debat ha servit per escenificar el canvi de rols entre ERC i l’espai postconvergent. Gabriel Rufián apareix com la veu sensata que reclama a Sánchez i Iglesias que es posin d’acord, conscient que aquest discurs el fa connectar amb una majoria d’electors d’esquerres de l’àrea metropolitana (i una part no menyspreable d’independentistes). I d’altra banda, Laura Borràs, de JxCat, es desvincula de la governabilitat de l’Estat i no veu amb especial inquietud una possible arribada de la triple dreta.
Dos discursos contraposats que, tard o d’hora, competiran per la Generalitat. Tot i que potser abans hi ha eleccions espanyoles.
