Amb els resultats de les eleccions europees a la mà, els països dels Balcans occidentals van pensar que s’obria una nova oportunitat per a ells amb l’acostament a la UE. Però els caps d’estat i de govern comunitaris s’han afanyat a deixar clar que, encara que el ball de noms i càrrecs hagi començat, les estratègies, per ara, no canvien. Fa temps que la Unió Europea és incapaç d’oferir una alternativa real als eterns aspirants a una ampliació que no figura a cap agenda immediata. La Comissió Europea va tornar a recomanar fa uns dies l’obertura de negociacions amb Albània i Macedònia del Nord. La setmana passada el president del Consell, Donald Tusk, també va insistir als Vint-i-set que s’afanyin per no desanimar uns països que han fet “tot el que se n’esperava”. Però la realitat de les capitals s’imposa. El ritme de la UE es marca des de governs i Parlaments nacionals. El Bundestag alemany ha pressionat per endarrerir fins al setembre la discussió sobre l’obertura de noves negociacions d’adhesió; el Parlament holandès s’ha pronunciat en contra d’obrir converses amb Albània, on un escàndol de suposada compra de vots esquitxa el govern, i vol negociar només amb Macedònia del Nord -com a recompensa per l’esforç pacificador d’haver tancat amb la Grècia d’Alexis Tsipras la històrica disputa pel seu nom oficial-, i a França, el president Emmanuel Macron continua més preocupat per les reformes internes de la Unió i pel futur de l’eurozona que per la relació amb els veïns balcànics.
Reticències a Brussel·les
Els líders europeus temen que parlar d’ampliació tensi encara més les pulsions populistes i nacionalistes que s’escampen per Europa. Els Balcans, en canvi, adverteixen que aquest rebuig continuat alimenta la radicalització i l’euroescepticisme en unes societats democràticament fràgils i on el buit de poder deixat per l’absència de la UE s’ha anat omplint amb l’arribada dels interessos russos, xinesos i turcs a la regió.
De moment s’ha optat altre cop per guanyar temps mentre a Brussel·les va madurant la idea de fer, precisament, el que proposen des del Parlament holandès: pensar si es pot començar a negociar amb Skopje i endarrerir les converses amb el govern de Tirana.
El debat, però, va més enllà del futur comunitari dels Balcans occidentals i de l’obertura d’unes noves negociacions que es poden eternitzar en el calendari. Una vegada més, la Unió Europea és incapaç de decidir quin paper vol seguir tenint en el seu entorn més immediat; què ha quedat d’aquell model d’Unió que es venia com a exportadora de democràcia i de capacitat reformadora i modernitzadora; què pot oferir avui la UE als eterns aspirants a formar part d’un club comunitari en transició; fins quan l’estratègia política de la Unió seguirà condicionada per l’agenda populista, i quin valor tenen avui les promeses de la UE als seus aspirants a socis.