L’escenari ideal per reescriure la història
Enviat Especial A LiverpoolLa final del pròxim 1 de juny a Madrid és tan a prop que a l’horitzó el Barça ja pot veure les graderies del Wanda Metropolitano. Quatre anys després de classificar-se per a la final de Berlín, el Barça és a un pas de jugar la seva novena final de la Champions. Però abans de les avingudes i els ministeris de Madrid, cal passar pels carrerons, plens d’edificis de totxana rogenca, que porten a Anfield (21 h / Movistar Champions). Encaixonat entre cases modestes, en una ciutat dura com una roca, Anfield s’ha convertit en un temple per a aficionats que creuen en els miracles. L’afició red, que entona un himne gairebé religiós per acompanyar els seus, recorda que van guanyar una Champions aixecant un 3-0 en 45 minuts contra el Milan. I precisament és un 3-0 el botí que defensa un Barça que sap que en algun moment tocarà patir. “A Anfield pot passar de tot”, advertia un Jürgen Klopp que no podrà disposar de Firmino i Salah i té el dubte de Van Dijk.
El Barça ja sap què és guanyar a Anfield, però, curiosament, no sap què és eliminar el Liverpool en una eliminatòria d’anada i tornada. L’equip blaugrana s’ha passat tres anys esperant aquest moment, tip de decepcions als quarts de final, tip de sagnar per la ferida que li va fer el Roma fa un any. “Tal com estarà Anfield, ja et dic que no estarem relaxats”, explicava Valverde. “No podem cometre errades del passat. No podem perdre pilotes tontes, no podem desconcentrar-nos”, afegia Luis Suárez. Des que Lionel Messi va marcar el camí ara fa uns mesos en el seu primer discurs com a capità, en el qual va afirmar que el repte seria guanyar “la Copa más linda ”, el Barça s’ha posat especialment seriós després d’un himne de la Champions que sol anunciar nits de glòria. La lògica diu que el Barça serà finalista, però “a la Champions es viuen nits especials”, segons Klopp. De fet, el partit del Camp Nou no va ser del tot lògic: el Barça, disfressat de Liverpool, jugant vertical, i els anglesos, més horitzonals, perdent el partit a les àrees. L’eliminatòria, tan irracional, espera un segon acte en què, segons va explicar Valverde, “intentar tenir el control del matx seria una errada”. “El que cal és atacar, atacar i atacar. El repte és marcar”, va afegir.
El tècnic blaugrana, sense Dembélé, permetrà a Coutinho ser titular a l’estadi on va jugar tan bé que el Barça va pagar una milionada per endur-se’l. També torna a casa un Luis Suárez que encara busca un gol fora de casa a la Champions després de tres anys i mig sense aconseguir-lo. Però si hi ha algun estadi on hagi fet gols és Anfield, quan tota la graderia de The Kop es rendia als seus peus. Anfield va estimar-lo, però ara ell és el company d’aventures d’un Messi que arriba preparat per marcar també a Anfield Road, on encara no ha jugat. Un estadi ple d’història on es recorden els morts al costat d’on criden els vius. Un recinte esportiu on, durant dècades, gent treballadora s’ha sentit poderosa gràcies als seus jugadors. El Barça haurà de plantar cara a un exèrcit roig que no es rendeix. I per fer-ho, res millor que la mirada de concentració de Messi, a punt per a un partit que “s’ha de viure com si no hi hagués demà”, segons Valverde. S’ha de jugar així precisament perquè hi ha un demà en forma de final de la Champions. Un somni que porta quatre anys esperant.