L’escola contra la foscor

Un mestre, Samuel Paty, va ser decapitat divendres de la setmana passada a França, a Conflans-Sainte-Honorine. Hi ha hagut moltes víctimes del fanatisme islamista al món i molts representants de les llums assassinats en països on l’escola ha lluitat de manera valenta i exemplar contra el terrorisme islamista, però aquesta és una víctima tristament simbòlica, el primer professor assenyalat per intentar educar els seus alumnes a Europa. A l’assignatura d’EMC ( enseignement moral et civique ), abans anomenada moral laica, Paty va mostrar a l’aula una caricatura de Mahoma amb una estrella a les natges. Parlava de tolerància i llibertat d’expressió en una assignatura simbòlica de l’escola pública, la gran institució de l’estat francès, a la qual s’ha confiat històricament la difusió dels valors de la República que havien de ser el ciment, l’aglutinador social. L’escola, en paraules de Jean Jaurès, és la responsable de “fer [en el sentit de formar] republicans”, i avui el cadàver de Paty explica una crisi social molt profunda que no només afecta França sinó molts altres països europeus i els EUA i que té a veure amb l’odi, la polarització, la identitat, la frustració social i les xarxes i la seva capilaritat. És a dir, també ens afecta a nosaltres.

Fanàtics

El 21 d’octubre un professor de barri, apassionat per la geografia, la història i els llibres, era acomiadat amb un funeral d’estat a la Sorbona en un acte emocionant per als que encara estan disposats a lluitar contra l’obscurantisme i el fanatisme religiós. Per als que encara creiem que l’escola és el temple on s’obre els ulls al coneixement i a la idea civilitzada de comunitat. Un col·lega del professor assassinat va llegir un fragment d’una carta històrica de Jean Jaurès als professors, en la qual els feia dipositaris de la musculatura cívica de la societat francesa: “Teniu a les vostres mans la intel·ligència i l’ànima dels infants [...]. Seran ciutadans i han de saber què és una democràcia lliure, quins drets té el seu company, quins deures li imposa la sobirania de la nació”. A la Sorbona, solemnement davant del fèretre, un jove estudiant va llegir també un fragment de la carta que Albert Camus va escriure el 1957 a Monsieur Germain, el seu professor d’escola quan era un nen a Alger, en la qual li deia que havia pensat en ell quan havia sigut distingit amb el Nobel: “Sense la mà afectuosa que vostè va allargar al nen pobre que era jo, sense el vostre ensenyament, el vostre exemple, res de tot això m’hauria passat”. I afegia: “El seu esforç, el seu treball i el cor generós amb què el feia estan sempre vius en aquest petit escolar que malgrat l’edat no ha deixat de ser el seu reconegut alumne”.

L’escola és el contrari de l’obscuritat, del dogma religiós o polític intransigent. És un espai de coneixement on s’aprèn a viure amb la diferència, l’antítesi de la submissió intel·lectual que implica la interpretació fanàtica.

El problema és profund i potser no és gaire lluny. Fa poc, la revista francòfona de l’Estat Islàmic, Dar al-Islam, parlava d’un complot judeomaçònic que estaria en l’origen de l’escola republicana, i a França se succeeixen els incidents amb multitud de petites renúncies i autocensures des de ja fa molts anys. Denúncies com la de la Mila, una noia de 16 anys que a les xarxes va insultar l’islam i viu des d’aleshores amenaçada de mort. A França, la majoria dels francesos musulmans de menys de 25 anys posen l’islam per davant de la República, i dir això no és islamofòbia, ni és incompatible amb les discriminacions socials i econòmiques, que també són veritat.

Intoxicats

El debat a França és cada dia més profund. A la web de Mediapart, el 18 d’octubre un professor de Seine-Saint-Denis hi explicava que és un problema explicar Madame Bovary a classe. Problemes amb Flaubert! Diu que alguns alumnes s’incomoden i que els “adversaris més vehements són les noies”, que tracten Emma d’infidel, en el sentit d’impura.

D’altra banda, els ponts entre els demòcrates laics trontollen i el ministre d’Educació, Jean-Michel Blanquer, ha denunciat un corrent d’“ islamogauchisme ” universitari. Una espècie de “complicitat intel·lectual del terrorisme amb l’esquerra universitària”, en paraules d’una organització d’estudiants de dretes. El govern francès portarà al consell de ministres el 9 de desembre una “llei contra els separatismes” que convertirà en delicte “posar a la xarxa informacions personals que posin en risc la vida d’altri”, una reacció a la difusió del vídeo del pare d’un nen de 13 anys escolaritzat a l’aula de Paty en el qual l’acusava d’haver mostrat les caricatures de Mahoma, i que va arribar a l’assassí a través del Facebook de la mesquita. L’assassí, Abdouallakh Abouyezidovitch Anzorov, va intentar aconseguir tres cops les adreces de persones que segons ell haurien insultat l’islam o els musulmans a les xarxes socials. La mesquita està avui controlada per salafistes, malgrat que va néixer de la coordinació de moltes sensibilitats de mans de la federació musulmana de Pantin, la unió de les comunitats d’originaris de Mali, Algèria, el Senegal i Bangladesh. Aquest és un atemptat més contra els valors de la França republicana, que també són els nostres, i els nostres veïns són sovint la nostra avantsala. En som prou conscients?