Tots els debats passen per l'escola

BarcelonaA vegades convertim l’escola en la solució i l’esperança de tot. Hi dipositem excessives esperances, posem tots els ous en un mateix cistell. Volem que ens arregli una societat que no funciona, desigual, fracturada, incompetent. En moments de crisi com l’actual, això encara es fa més visible, més peremptori. D’una banda, és veritat, com es diu i es repeteix, que l’educació posa els fonaments del futur. De l’altra, resulta injust i excessiu pensar que l’escola ens resoldrà totes les mancances, de les ètiques a les laborals. Perquè en el joc educatiu també hi intervenen des de les famílies en l’àmbit privat fins als mitjans de comunicació en l’àmbit públic. L’educació ho és tot, és arreu i és per a tota la vida: la formació contínua és això, és la consciència pràctica que mai deixem d’aprendre, de formar-nos. En realitat, aquest aprenentatge constant forma part de la condició humana.

Però l’escola és important, esclar. I més en temps d’incertesa. Ho és sobretot per als nois i noies, que –com ens diuen avui en aquest diari especial tot il·lustrat (i en part escrit) per alumnes– per a ells és com una família, un espai de seguretat i confort, de descoberta, d’amistat. Un bon mestre descobreix vocacions i pot marcar una vida. Un bon ambient escolar forma i encarrila persones. Per a molts, el més important són les excursions, el menjar, els amics, les estones de joc, és a dir, tots els aprenentatges informals. Que no tinguin com a prioritat l’adquisició de coneixements i aprenentatges concrets no deixa de ser normal: és la part que els reclama esforç, que associen amb l’obligació. Que, tanmateix, això no aparegui com una imposició pesada o un trauma, és també positiu. En tot cas, escoltar els protagonistes del procés educatiu sempre ajuda a pensar i repensar l’escola i l’educació, una realitat viva.

Els debats pedagògics formen part de qualsevol societat moderna; i no tan moderna: ja se’n feien a la Grècia clàssica. A vegades, però, ens perdem massa en qüestions metodològiques i oblidem l’essència: donar oportunitats, eines i coneixements a tots els infants des de petits, i acompanyar-los en el seu creixement. Afortunadament, han caducat els sistemes basats només en la memòria i la repetició, i hem recuperat i fet evolucionar la pedagogia innovadora i competencial dels pioners de principis del segle XX. Una realitat, però, que conviu, no sempre harmònicament, amb l’organització més tradicional en assignatures, i amb sistemes d’avaluació clàssics; amb les idees no negligibles d’exigència, esforç i nivell; i amb les demandes del mercat laboral. No és fàcil fer encaixar totes les peces d’aquest trencaclosques, com tampoc ho és fer-ho amb els problemes de la gestió, amb la dualitat públiques-concertades i amb una administració amb recursos sempre escassos i tendència a la burocratització i la centralització.

L’escola, doncs, seguirà concentrant molts debats, alguns barroerament instrumentalitzats, com el de la llengua, tal com s'ha tornat a comprovar amb l'aprovació aquest dijous al Congrés de la llei Celaá en un clima de polarització. En tot cas, que tinguem l'escola al centre de les nostres preocupacions és positiu. I també ho seria que els debats es fessin sense tabús, amb llibertat. Perquè, al capdavall, és cada mestre, cada equip de mestres, el que, a la seva manera, amb la seva creativitat i destresa, en funció de les circumstàncies i els entorns dels alumnes, exerceix cada dia la seducció de l’educació amb els nois i noies.