Escoles ventilades / Aules tancades

Escoles ventilades

Aquest divendres s’acaba la primera setmana de tornada a les escoles després de festes. El Filomena i un fred que pela han convertit les aules en una nevera, des del Montsià fins a l’Alt Empordà. Per tal que circuli l’aire i per foragitar el virus, les finestres de les aules continuen obertes totalment o parcialment i els alumnes es passen sis hores asseguts, quiets, prenent apunts en unes condicions de gener que cap adult no acceptaria en el seu espai de treball. Si això ens ho fessin a nosaltres a la feina, per obligació, les queixes estarien a l’ordre del dia. Els sindicats es posarien les mans al cap i brandarien els drets dels treballadors, segurament amb raó, perquè així no hi ha qui rendeixi. En canvi, els nens –i els professors i tota la comunitat educativa– ens continuen donant una lliçó, dia rere dia, des de fa pràcticament un any. Especialment del setembre ençà, la manera com els de P3 o els de l’ESO s’han adaptat a les circumstàncies és digna del millor elogi. La força de voluntat i l’enteresa mental amb la qual estan aguantant tota aquesta colla de sacrificis, i els que vindran, ens fan pensar que les generacions futures seran millors que la nostra.

I, de cop i volta, els nens són carn de tertúlia de la manera més inesperada.

Bona part dels opinadors que consideren que les eleccions del 14-F s’han de mantenir peti qui peti han trobat un argument: si els nens van a l’escola, per què no hem de poder anar a votar? Deixeu els nens en pau. Vam quedar que amb els menors no s’hi jugava electoralment. Tampoc, doncs, per aquest filó avantatgista. Els mateixos que fa un any no entenien que se suspengués el congrés de telefonia mòbil, per Nadal reclamaven un nou confinament domiciliari, i quan ens tanquin diran que el govern mata el comerç i la restauració. Mal si fas, mal si no fas. En temps de pandèmia ningú no supera la prova de la fonoteca, ni de l’hemeroteca. Sempre ens quedaran els nens.

Aules tancades

Mentre les escoles continuen obertes en el seu particular model d’èxit prou blindat al virus, les universitats romanen tancades. Des del 14 de març, les aules estan buides, silents, esperant que tot aquell saber no s’evapori mentre dura l’estat d’alarma. Ara a la facultat només s’hi va excepcionalment, per fer-hi alguna pràctica, gairebé de forma clandestina. S’ha imposat la lliçó magistral per pantalla com a mal menor. La teoria és, avui, un embut virtual i la vida universitària, tan necessària per a les endorfines dels qui estudien una carrera, ha quedat dins d’un parèntesi que se sap quan es va obrir però ningú no pronostica quan es tancarà. I, en aquest sentit, els qui ja portaven uns anys a la universitat, rai. Ells ja saben el pa que s’hi dona. El brogit del campus, les hores de biblioteca, el tràfec d’apunts, la competència, l’estímul intel·lectual, la descoberta del món i de la vida ara que comences a volar sol. Ells saben, per exemple, que les xerrades amb els professors fora de classe són, sovint, més motivadores que un llarg monòleg d’aula. Però, ¿i els que començaven aquest any? Eren tots nous, en l’esclat de la joventut, verges en una carrera nova, amb amics que havien de fer i a qui, ja al segon trimestre, ni tan sols han vist la cara. Amb prou feines saben com es diuen, els companys de classe. Quina classe? No hi ha passadissos, ni taquilles, ni el trajecte en metro que et fa pensar que ja ets autònom i que, tot d’una, la vida és teva i no una prolongació de la mà que et donaven els teus pares. La universitat també és això. Conec tres persones que han començat aquest any la carrera i, com tanta gent en tants sectors, s’han adaptat a la situació que toca perquè no hi ha més remei. Però em sap greu que s’estiguin perdent un dels grans punts d’inflexió de la biografia d’una persona: el primer any a la universitat. És, potser, la primera fita que delimita l’abans i el després.