De ‘La escopeta nacional’ a ‘Patrimonio nacional’
La pell de brau en estat nacional-DEFCON a la brasa. Passem de l’estat d’alarma de La escopeta nacional a Patrimonio nacional. L’estat espanyol és l’alerta permanent d’una pel·lícula de Luís García Berlanga. Una tragèdia que és una comèdia. Tant li fot: “Tanto monta, monta tanto ”. Ara saltem de nivell d’inquietud, angoixa, espant. I ens agafa sense hipoclorit de sodi a casa.
Hem deixat enrere la fase La escopeta nacional. Aquella epidèmia pròpia il·lustrada amb una cacera mesetària de zombis del franquisme. I el català Jaime Canivell (José Sazatornil) pagant la festa. Pagant-ho tot als morts, moribunds i vius cuejant la cuca i ell sense veure una pesseta per a la seva empresa de porters automàtics (metàfora del diàleg impossible entre Espanya i Catalunya sempre en mode soroll xxxxssss). Ara entrem a la fase d’alarma d’epidèmia Patrimonio nacional. Continuació lògica: després de caçar, cap a halar a casa. Veuran el marquès de Leguineche (Luís Escobar) i família tornar al seu palau de Madrid amb la restauració de la monarquia. Vivien en un exili voluntari, durant el franquisme, a la seva finca castellana. Però quan arriben a la capital, aquell hiperpalau aristocràtic fa aigües, cau a trossos i a deutes. I ells ja no són res: no són el que eren. No se’n surten. I han de convertir el palau en un museu: en un espai on has de pagar per veure la taxidèrmia de la noblesa vegetativa espanyola. Sí, hem passat de La escopeta que pagaven els catalans al Patrimonio que pagaran tots els espanyols. Estem a la fase de socialització del dolor, els diners i l’estat. Estat xeringa en vena a tota la pell de brau que contagiarà a tots.
La droga al·lucinògena de l’estat de les autonomies de cafè i salfumant per a tots no va provocar els efectes irreals que es volia. I el nacional caos polític, econòmic, humà dels nostres dies de vins i virus diagnostiquen que l’estat espanyol només pot sobreviure com un estat absolut, total, letal. Com una aristocràcia moribunda, com una casta i caspa, ordenada i legitimada per uns pocs per a uns molts. Espanya és una, un cos i una ànima, i l’hem de salvar entre tots, l’hem de treure d’aquesta UCI nacional-vírica. Ho hem dit i redit i és profecia: el problema d’Espanya és que és estat (ficció) i no és nació (realitat). I només pot, com un Frankenstein afamat i afanador de trossos d’altres éssers, sobreviure si devora i s’engreixa mode caníbal com a estat nació. No cal ser bruixot amb ulleres d’ombra i bola de vidre fumat per veure què n’està sortint, políticament, de tot plegat. Catalans fora, autonomies fora. Tot fora. Tot fa nosa. Tot. I no es pot dir, ni es podrà dir res, en contra de la criatura. Tampoc la veritat. Aprofitem-ho.
No es podrà dir tot el que és realment l’estat espanyol. La seva missió DEFCON genètica. No seré jo qui ho digui. Milers ho han dit abans. Ja tenim la informació. De gent de desordre i d’ordre. Tots han vist la seva bocota de dolor i pobresa permanent. Veu i diu el devorat president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, el 1919, després que l’estat espanyol digui no a la proposta d’autonomia plantejada per Catalunya (amb un plebiscit on dels 1.072 municipis catalans, 1.046 diuen que sí que la volen). Després que l’Estat abandoni en tots els sentits físics i humans Catalunya. Després de la condemna a la tragèdia crònica i que l’Estat vulgui cruspir-se el país a mossades caníbals nihilistes, Puig decreta l’estat d’alarma: “Catalunya és una zona d’Europa devastada”, i “cal fer el màxim esforç si volem salvar Catalunya i seguir la nostra tasca de tornar-la a si mateixa: si no, d’aquí a pocs anys estarem tan lluny d’Europa com els estats que s’intervenen amb operacions de conquesta, que hipòcritament qualifiquem de política; i no serà possible ni el comerç, ni la indústria incipient, ni els afanys per la nostra cultura”, i fa una crida a “emprendre la restauració del país amb l’activitat dels països devastats”. I ho fan fins que Puig i tots els catalans tornen a veure obligatòriament la pel·lícula Nacional III. Darrera part de la trilogia nacional immutable devoradora de l’estat espanyol i exemplificada en aquesta tercera pel·lícula de la saga de Berlanga. Que comença amb el cop d’estat del 23-F i tot el que ve després... Tercera pel·lícula sempre vista i sempre adaptada a tots els temps i tots els públics. Crispetes de pell de brau-frau a la nacional-estatal brasa.
