Escriure contra l’amnèsia col·lectiva

Crítica literàriaCom tots els grans escriptors, Patrick Modiano no es limita a ser el millor orfebre, sinó que planteja interrogants incòmodes sobre el passat del seu país, com la col·laboració amb els nazis o la guerra d’Algèria, gairebé sempre sota la forma d’una investigació borrosa, somnàmbula.

Malenconia

“Vol canviar la vida o retrobar una harmonia perduda? Retrobar una harmonia perduda”

No hi ha cap altre escriptor tan melangiós com Modiano, tan capaç de mirar enrere mentre escruta l’horitzó que té al davant. La majoria dels seus personatges estan atrapats per un passat que els habita. Però no és una malenconia llastimosa ni autocompassiva, sinó pura recreació de la paraula recordada: treball literari sobre el record. Per Modiano la literatura no és útil, no retrata el present, no explica cap veritat: és l’intent de capturar el pas del temps o l’elaboració pacient d’un fil fràgil com el que l’aranya fila entre branca i branca, just sobre l’abisme. No hi ha bones històries sense bones frases.

Memòria

“I el jutge m’ensenya fotos, documents, proves. I, en canvi, no era ben bé allò, la meva vida”

Dir que un escriptor treballa la memòria no és original, però és que Modiano n’ha fet el centre de la seva creació: a les seves novel·les sempre hi ha algú que prova de recordar, reconstruir, posar en ordre peces d’un trencaclosques que no encaixen. Hi ha molts personatges amnèsics, embolcallats per la boira, la real o la que tenen al cap. I és una memòria creadora, no traïdora: és a partir de la reescriptura i reordenació dels materials recordats que es crea una nova realitat, que potser es contradiu amb la que es recordava, però que li serveix al narrador (i al lector) per explicar-se a ell mateix.

Clandestinitat

“Té la sensació de no poder viure encara la seva veritable vida i de ser un passatger clandestí”

Un dels temes recurrents en Modiano, d’origen jueu, és l’ocupació nazi de París, un dels grans tabús encara avui a França, a través d’uns personatges que s’amaguen, que viuen de nit, que són il·legals o delinqüents, que s’aprofiten del clima de guerra per fer negocis fraudulents, i que viuen sota una amenaça diürna i proven de divertir-se quan es fa de nit. La ronda de noche o Dora Bruder, encara no traduïts al català però sí al castellà, en són dos grandíssims exemples.

Atmosfera de somni

“Els cotxes circulaven de pressa per l’avinguda de Nova York, sense que se’n sentís el motor, i això feia augmentar la sensació de somni que sentia”

Com si es tractés d’un escriptor de novel·la negra, la majoria dels llibres de Modiano passen de nit i tothom du gavardina i pistola, però no hi ha noms concrets, no hi ha adreces exactes, ni dates, i tot es confon fins al punt que els personatges sovint no saben si somien o si estan desperts.

‘Flâneur’ de cafès

“Érem allà, junts, al mateix lloc, des de tota l’eternitat, i la nostra passejada a través d’Auteuil, ja l’havíem feta en el transcurs de milers i milers d’altres vides”

No s’entén la literatura de Modiano si no és en moviment. El flâneur que va inventar Baudelaire s’ha reencarnat del tot en aquest parisenc d’adopció que reivindica l’art del passeig com un dels beaux arts : passejar sense rumb fix i sense pressa i deixar que siguin l’atzar i l’estètica els únics jutges de la nostra vida. I aturar-se en qualsevol cafè, asseure’s, treure una llibreta negra i començar a escriure.