‘Eskerrik asko’
BarcelonaUs ho he estat dient i ho repetiré les vegades que faci falta: no parem ni pararem. Situem-nos: quarts de final de la Copa de la Reina, partit únic, l’Athletic Club decideix que es jugui a San Mamés. És un club que sempre ha apostat per la secció femenina, que l’ha cuidat i mimat. Sempre està a la part de dalt de la classificació, tot i les dificultats que comporta la seva filosofia, i més ara que està de moda portar jugadores estrangeres. En la seva història, l’Athletic ha guanyat 5 Lligues, l’última el 2016. Bilbao es va paralitzar. Recordo molt aquella Lliga, hauria pogut ser la nostra cinquena consecutiva, però se la van merèixer.
Quan dic que sempre han apostat pel futbol femení ho dic a consciència. La temporada 2012/13 l’Athletic i el Barça ens jugàvem la Lliga i l’última jornada era a casa seva. Elles en tenien prou amb no perdre per guanyar la Lliga. El club va decidir obrir l’antic San Mamés, que tenia un aforament de 39.750 espectadors, i van anar al partit unes 26.000 persones. Ha sigut de les millors sensacions i partits que he viscut en la meva vida. L’afició, l’estadi. Tot plegat va ser una de les experiències vitals que tinc més ben guardades.
L’altre dia, un dimecres a les 19 h del vespre, a Bilbao hi van anar 48.121 espectadors. Em fa pensar que el futbol femení sí que interessa, que l’únic que necessita és l’empenta i la il·lusió dels treballadors, directius i aficionats. La majoria dels espectadors en sortien amb unes ganes terribles de tornar-hi. Hem de saber treballar aquestes ganes i trobar la fórmula perquè els caps de setmana els camps estiguin tan plens com sigui possible. Perquè per poder jugar cada dia en estadis hem d’omplir els camps on es juga habitualment, i això comença per mobilitzar els aficionats un diumenge sí i l’altre també, de manera que anar a veure l’equip sigui una rutina habitual del cap de setmana. Els clubs estan apostant per obrir els estadis dels primers equips masculins, com el Wanda, Anoeta, el Ciutat de València o Mestalla, i les assistències han estat millors de les pronosticades. Però han estat fets efímers. No vulguem córrer més del compte i ens vulguem menjar el món tot just començar. Que sí, que està molt bé tot plegat i ens reforça la idea que el futbol femení interessa, però ens hem de trencar el cap per trobar la fórmula per fidelitzar uns aficionats. Ja en tenim alguns, i aprofito per dir-vos que les que formem part d’aquest món us tenim molta estima. Però hem de ser més, molts i moltes més. Només puc dir a l’Athletic Club: “ Eskerrik asko ”.