El 3 d’abril del 1979 hi va haver les primeres eleccions municipals després de la dictadura. A Barcelona va guanyar el PSC. I Narcís Serra va ser alcalde d’un govern de coalició. Poc després, quan hi va haver les eleccions generals que el PSOE va guanyar l’octubre del 1982, va ser substituït per Pasqual Maragall. Les expectatives eren grans i la demanda social poderosa. Però la caixa estava buida. I no eren imaginables les grans operacions que van venir després. I, tanmateix, calia donar senyals efectius que entràvem en un altre temps que passava pel reconeixement de les persones i la dignificació de la condició de ciutadans. No hi havia diners, però hi havia bastant espai públic disponible. Oriol Bohigas va mobilitzar l’Escola d’Arquitectura i es va fer un pla intens de reforma i creació de places i parcs, donant prioritat als barris més deixats de la mà de Déu de la perifèria de la ciutat. L’escultor Xavier Corberó va buscar la complicitat d’artistes amb reconeixement mundial. I de Miró a Caro, de Lichtenstein a Chillida, de Richard Serra a Tàpies, la ciutat es va omplir d’escultures. Una manera de donar una primera dosi d’autoestima als barris de Barcelona, marcats pel desbocat desarrollismo dels anys 60, quan la dictadura maldava per fer-se un lloc en el capitalisme internacional.
Com escrivia Lluís Duch a Antropologia de la ciutat, tota ciutat és “una espècie de periple existencial que enllaça, o hauria d’enllaçar creativament, el passat amb el present, perquè el futur pogués ser imaginat i, d’alguna manera, fins i tot anticipat”. Aquelles escultures -fins i tot generant de vegades incomprensió- feien la funció de fites referencials, pròpies de la “transmissió humana”. La forma de la ciutat, com diria Julien Gracq, determinada en el cas de la Barcelona moderna pel pla Cerdà, s’enriquia interpel·lant la ciutadania amb la irrupció de noves obres d’art que marcaven un canvi d’època.
L’espai públic -aquell al qual tot ciutadà té accés sense peatges previs-és el que dona sentit a les paraules de Marc Bloch quan defineix la ciutat “com el lloc d’una humanitat particular”, referint-se a les noves comunitats urbanes que a partir del Renaixement van permetre a Europa fer el gran salt endavant. La ciutat durant la modernitat ha significat en paraules de Claude Lefort “la dissolució dels vincles de dependència personal, però també la possibilitat de canviar la pròpia condició a favor del treball, de la capacitat d’iniciativa, de l’educació o de l’oportunitat”. Una època de la ciutat, desbordada per la dinàmica del creixement sense límits, en què hi ha raons per pensar que, almenys des de la revolució digital, està en plena mutació. Una realitat que ara mateix podria semblar que la pandèmia ens està acostant o ens la fa més visible amb el furor sobtat pel teletreball i per la fugida de la ciutat, a la recerca del confinament confortable.
La ciutat de l’espai públic com a lloc de trobada entre diferents i de les icones artístiques com a presències que generen empatia i simbologia, ¿ha arribat al final del seu recorregut? ¿O la qüestió és com fer-la més humana? És a dir, com salvar-la de la fuga dels cossos darrere de les pantalles. De cop la ciutat se sent asfixiada, convertida en el contenidor de tots els problemes de la humanitat, en paraules de Zygmunt Baumann.
Recrear nous espais de sentit: és una de les raons de la presència de l’art a les ciutats, com a lloc on quasi tot és possible. En tot cas, l’espai públic es pot definir per l’accés, per la funció i pel fi. L’accés: tothom hi ha de poder accedir, independentment de l’origen o del poder social; l’espai públic per excel·lència és el carrer. Per la funció, perquè s’hi estableixen relacions que van més enllà de l’àmbit privat i creen comunitat. Una societat on la cosa pública engoleix la privada és una societat totalitària, una societat on la cosa privada engoleix la pública és anòmica, indiferent. Pel fi: l’espai públic és el lloc del respecte a l’altre, que és el que garanteix la llibertat. Perquè, per dir-ho com Kant, cada ésser és un fi en si mateix. I l’espai públic garanteix la pluralitat de fins. Per això és per definició un espai d’interrelació: obert i conflictiu.
La pregunta és si estem arribant a la fi de l’època de l’espai públic, derrotat per la relació virtual. La massificació, un creixement exponencial dels nuclis urbans fins a asfixiar-los, ha generat com a reacció un fenomen d’urbanalització (en expressió del geògraf Francesc Muñoz) que ha portat gent urbana de tota la vida a viure a fora, on quilòmetres i quilòmetres de cases adossades i condominis ocupen grans extensions de paisatge. La concentració i l’allunyament, dues maneres de liquidar l’espai públic. L’essència del món urbà, que avui una escultura en una plaça encara reivindica, s’exhaureix. I, tanmateix, la pandèmia ens han posat davant l’evidència que la ciutat, quan es buida l’espai públic, deixa de ser ciutat. ¿Hi ha camí de retorn a la ciutat plena?