A Espanya el mercat de fitxatges és un desgavell
BarcelonaEncara no s’ha acabat l’agost i al futbol espanyol ja n’hem vist de tots colors. La guerra entre la Federació, liderada per Luis Rubiales, i la Lliga de Javier Tebas atrapa els clubs i els aficionats en un foc creuat que va provocar que, a menys de 10 dies de la primera jornada, encara ningú tingués clar quan es jugaria el partit entre l’Athletic i el Barça.
L’aficionat difícilment sortirà beneficiat d’aquesta guerra. Però, acabi com acabi, caldria demanar a Tebas i Rubiales que posin ordre en un mercat de fitxatges que hauria d’aprendre de l’anglès. En primer lloc, no és una bona idea mantenir el mercat obert quan ja ha començat la competició. El mercat es tancarà just abans de la tercera jornada, cosa que obrirà la possibilitat a escenaris en què clubs perdin contra la seva voluntat futbolistes importants a poques hores de jugar un partit, a poques hores del tancament del mercat. I els poden perdre per culpa del segon punt que caldria modificar, les clàusules de rescissió. A les grans lligues europees, aquest concepte no existeix. És a dir, si vols endur-te un futbolista amb contracte et cal negociar amb el club, per evitar que quedi despullat al perdre un jugador que no té previst vendre. Les clàusules són un negoci pervers, ja van néixer amb un defecte de forma, ja que la llei prohibeix parlar amb futbolistes amb contracte, però ningú amb seny diposita milions davant de notari per fitxar un jugador sense saber si estarà disposat a venir al teu club. Sense saber si arribarà a un acord sobre les condicions del seu contracte. Entenc que els clubs, quan fitxin, neguin haver parlat amb els futbolistes, però cada cop que es paga una clàusula s’ha infringit la llei abans. Es digui com es digui el club comprador.
Aquest any la Premier va decidir tancar el mercat de fitxatges abans de l’inici de la lliga. Res de deixar els deures per a última hora, de començar la temporada amb la possibilitat de fitxar a última hora, un escenari que pot acabar beneficiant els clubs grans, que poden pagar clàusules si no veuen clar com juga el seu equip després de la segona jornada. Al final, demanar un calendari en què saps quan es juguen els partits mesos abans i un mercat de fitxatges tancat abans de l’inici del torneig no sembla que sigui demanar una excentricitat. Així que millor no demanar altres coses, com límits salarials, posar ordre al futbol base fomentant la formació i no pas el negoci o evitar que estats comprin clubs a través de societats pantalles, perquè això ja seria demanar massa, oi?