Espanya i el vent

Pablo Casado, el líder del PP que acaba d'enviar al contenidor gris la gran Cayetana Álvarez de Toledo, ha fet una metàfora marinera durant la seva intervenció (immortal) davant la junta directiva nacional. No em pregunteu què és, això de la junta directiva nacional. Potser l’Aragay us ho sabrà dir. Jo no. El cas és que la metàfora és –això sí– digna de la meva pobra anàlisi. Fa així: “Nuestra única ancla es España y nuestra vela la libertad”.

Els catalans estem acostumats a les metàfores marineres d’Artur Mas, que –a risc de ser titllada, del tot erròniament, d’antiga convergent– em semblen més brillants. Aquesta metàfora, que potser, més que metàfora, és paràbola, em recorda La canción del pirata, d’Espronceda. “Que es mi barco mi tesoro, que es mi Dios la libertad, mi ley, la fuerza y el viento, mi única patria, la mar”. Nota per a estudiants. Posem comes, després de ley i patria, perquè substitueixen el verb.

El cas és que la metàfora o paràbola de Pablo Casado és de les millors que he sentit o llegit. Diu que la seva vela, la d’ell i la de la resta de compatriotes del PP, és la llibertat. Per tant, si bufa el vent, són lliures. Però, esclar, tenen una àncora, que és Espanya. Espanya, per tant, els impedeix de moure’s, per molt que bufi el vent. Resten allà, ancorats, quiets, inamovibles, davant la idea de la pàtria espanyola. El vent, que els vol donar llibertat, bufa, sí. Però la pàtria, Espanya, els la treu, perquè els impedeix de moure’s. I així estant, fent capcinades, sense poder avançar ni un mil·límetre, perquè són, ai las, espanyols. No hi puc estar més d’acord. Em penso que el votaré.