Un Espanyol esferificat
BarcelonaUna de les tres coses que m’agraden més a la vida és menjar bé. Els meus viatges són rutes gastronòmiques, el meu únic luxe són els bons restaurants i l’expressió que més detesto és “mengem qualsevol cosa”. Potser per això -i per l’obsessió que tenim tots els pericos per trobar altres pericos- tinc la meva petita guia gastronòmica blanc-i-blava.
En aquesta guia hi ocupa un lloc preferent el Tritón, de Gualta (Baix Empordà). Esmorzars de forquilla, marisc de qualitat, uns tomàquets amb gust de tomàquet i -amb perdó per l’expressió- una excel·lent relació qualitat-preu. I tot això amb un quadre amb la fotografia d’aquell derbi del 0-6 que no s’ha superat i que el Josep salva, contra la voluntat de la seva família, de cada reforma del local. A l’altre punta del país hi ha l’estrellat Les Moles, del Jeroni Castell. Encara no hi he anat. I això que ara tinc un altre motiu: conèixer Lo Paseo del meu amic Jaume Antich -perico per derivada: és molt de la Penya- i cosí del també estrellat Vicent Guimerà, de L’Antic Molí.
A la cuina del millor restaurant de la història hi havia, com a mínim, dos pericos: Albert Raurich i Eugeni de Diego (cognom d’un jugador de mirada trista de la meva infància). Tots dos tenen restaurants a Barcelona. L’Eugeni fa els millors pollastres a l’ast de la ciutat a l’A Pluma, i l’Albert té dos dels millors restaurants de Barcelona, dos restaurants que fan saltar les llàgrimes: el Dos Palillos i el Dos Pebrots.
Tot això per parlar del nostre nou líder: David Gallego. S’ha parlat molt del contrast entre forma i contingut, entre manera d’expressar-se i estil futbolístic. Sembla Camacho, però vol que els seus equips tractin la pilota com els de Guardiola. Tota la literatura i tota la filosofia la reserva per al joc. A la banqueta, al vestidor i a la sala de premsa, és a dir, allà on s’ha de comunicar, passió i caràcter. I mentre veia repetida la seva presentació em recordava algú i no trobava qui. Finalment, se’m va fer la llum: Ferran Adrià! De la mateixa manera que el geni de l’Hospitalet (i mestre de l’Albert i l’Eugeni) s’embarbussa al parlar, pensa més ràpid que no pas parla, té una mirada desperta, sedueix amb un somriure trapella i sincer, està segur d’ell mateix i transmet passió. I, més enllà de les paraules, vol transmetre confiança des del convenciment. Sembla que tingui ganes d’agafar-te per les espatlles i dir-te: “No pateixis, tot sortirà bé!” No t’enreda amb retòrica, però te’l creus. Ara només falta que el David ens faci gaudir tant com el Ferran. No li caldrà esferificar. Òbviament.
