L’espanyolisme contra la resta: Vox i Casado fan virar l’eix

Delegat a MadridMesos abans que 400.000 andalusos votessin la formació d’extrema dreta Vox, el 2 de desembre, les tesis ultres van començar a demanar pas a la política espanyola. La victòria de Pablo Casado a la segona volta de les primàries del PP suposava un “rearmament ideològic” de la dreta dominant, que, anticipant una pèrdua de suports en favor d’opcions més essencialistes sobretot en el flanc del nacionalisme espanyol, va optar per viatjar a l’extrem. El PP es posava la bena abans de la ferida i feia autocrítica per la desnaturalització ideològica a què Mariano Rajoy havia sotmès el partit. Era la primera victòria de Vox, que ja havia deixat notar el seu auge entre les bases populars, amb una fuga de militants que va agreujar la que ja feia mesos que patien els conservadors cap a Ciutadans, i que va explicar en part el resultat de la votació entre els quadres intermedis del PP, que es va saldar amb la renovació de la presidència del partit. Allò va ser el preludi i va marcar el to de Vox per acabar marcant el pas de la política espanyola molt abans d’aconseguir representació al Congrés.

Casado va arribar al PP disposat a fer de punta de llança de tot allò que hi ha a la dreta del PSOE, deia, tot i que en realitat es referia a tot allò que volgués retrocedir en la descentralització. O tot allò que volgués acabar amb l’autonomia catalana. S’emmirallava en el que abans havia fet José María Aznar, elevat a estrateg major de les tres dretes. El pla era i continua sent construir una majoria de govern i tornar a aglutinar la dreta sota una mateixa marca -la del PP- des del poder. Però aquesta voluntat tenia dues implicacions. La primera venia com a condició, i era la necessitat de blanquejar en públic l’extrema dreta, fins llavors amagada dins del PP, per conduir-la a l’esfera mainstream. Fer-la homologable per poder-hi pactar, a còpia d’imitar el seu discurs, presentar els seus membres com a “constitucionalistes” i embolicar-se amb la mateixa bandera espanyola, que ho tapa tot. La segona, en forma de conseqüència, perquè la voluntat indissimulada de les tres dretes espanyolistes de fer front comú, que s’ha deixat notar per primer cop a Andalusia, ha remogut els antics fonaments del Congrés de Diputats i ha provocat un canvi d’eix en la política espanyola, que ja no es divideix entre esquerra i dreta sinó entre models d’estat; entre centralisme i descentralització; entre el nacionalisme espanyol i la resta.

Només cal donar un cop d’ull a les últimes enquestes d’intenció de vot publicades als mitjans espanyols. Divideixen les opcions de majories entre el PP, Cs i Vox, i tota la resta de partits al voltant del PSOE, prescindint de l’adscripció ideològica en l’eix social o econòmic. El fenomen no és del tot nou, perquè va ser així com es va bastir la majoria de la moció de censura. Però si aleshores el PNB encara feia un paper de frontissa, i va dubtar fins al final si aguantar Mariano Rajoy al poder o iniciar una aventura liderada per Pedro Sánchez, avui ningú dubta que els nacionalistes bascos, per molt conservadors que siguin, estarien al costat d’un govern socialista que fes de dic de contenció contra la dreta recentralitzadora. En el cas dels partits independentistes la història és més complicada, però la lectura és semblant. Fora dels partidaris del com pitjor, millor, en retrocés davant de les tesis dels pragmàtics, que de moment s’imposen per la via dels fets, tant els independentistes d’esquerres com els de dretes guanyen al·licients per apuntalar un govern socialista a Espanya després d’unes futures eleccions generals, per esquivar l’aniquilació de l’autogovern que clamen Casado, Rivera, Abascal i el seu “ventríloc” -com el va anomenar Sánchez-, Aznar.

L’altra implicació del pla de Casado per integrar tot l’espanyolisme sota un mateix paraigua ha sigut la radicalització del discurs imperant de la dreta. Sobretot en qüestions territorials, amb una subhasta entre Cs, el PP i Vox per prometre noves i imaginatives maneres de castigar la Generalitat per l’1-O i d’arrasar l’autogovern. Sense ruboritzar-se, proposen solucions amb tuf autoritari, com la supressió de l’autonomia sine die, a l’espera que la majoria sobiranista es desfaci com un terròs de sucre un cop desmuntades les teòriques estructures de l’adoctrinament nacionalista, com TV3 o l’escola.