Esperant el debut

BarcelonaSempre he pensat, defensat i reivindicat que cal tenir referents femenins perquè les més petites tinguin algú en qui poder fixar-se. Algú en qui somies ser quan siguis gran. Gairebé sempre idolatrem o bé la jugadora que marca més gols, o bé la que els para tots o, simplement, la que juga tots els partits en la posició que més es pugui assemblar a la teva. Però cometem un error, l’error de no poder veure la resta, de no conèixer tot el conjunt i la seva història. Per descomptat que tothom pot triar qui vulgui: jo només intentaré que ens obrim una mica més tots plegats.

Els temps d’avui no són els d’abans. Molts cops he pensat que sort en vaig tenir, d’arribar al Barça fa 16 anys, perquè segurament ara no passaria, o probablement trigaria molt més en debutar. Ho vaig fer amb 16 anys. Què vull dir amb això? Doncs que fa anys era molt més fàcil arribar a l’elit. Per una qüestió matemàtica, és lògic que fos així: com que érem menys jugadores hi havia menys per triar, i arribar a dalt era “molt més fàcil”. Fàcil entre totes les dificultats que hi havia, esclar. Menys gent, més oportunitats per arribar a jugar a Primera. Ara què passa? Doncs que gràcies a l’augment de les llicències i al fet que cada vegada el futbol femení és més important i ja no és aquell esport que practiquen quatre nenes que voldrien ser nens -evidentment, mai vam voler ser nens, simplement érem nenes en un esport majoritàriament practicat per nois-, ha canviat la realitat. Ara el nivell ha pujat. Hi ha més nenes que practiquen el nostre esport i, per tant, arribar a l’elit serà més difícil. O, si més no, segur que no s’hi podrà arribar amb 14, 15 o 16 anys.

Vivim en una època en què tot és aquí i ara i, si no és així, canvio d’objectiu. Per això he començat amb els referents, perquè fa anys que vaig conèixer una noia que compaginava els estudis amb els entrenaments a la Ciutat Esportiva -Renfe amunt, Renfe avall- i que només tenia una idea: jugar al primer equip del Barça. Però moltes altres s’han cansat pel camí. Les que mantenen el somni i no hi arriben, sovint no toquen l’elit no per nivell sinó per impaciència. Soc de les que penso que, quan et treballes una cosa i tens talent, t’acaba arribant l’oportunitat. Aquestes noies també haurien de ser referents per a les més menudes. A elles els puc dir que tinguin paciència, que treballin i que facin tot el que sigui al seu abast per aconseguir el que volen. Estic convençuda que acabaran sent un referent mediàtic totes les noies que han lluitat i treballat per ser on són. Ara només espero que debutin.