Esperant la trucada: un matí amb la família de Jordi Sànchez

BarcelonaViuen al barri del Guinardó, en un d’aquests carrers costeruts des d’on es veu tot Barcelona. La casa està molt endreçada. A la cuina-menjador, que és on em reben, hi ha molt pocs objectes decoratius (ni pots d’espècies, ni cullerots, ni draps) i res fora de lloc. “La teva habitació és el reflex del teu cervell. Aquest caos és el teu cervell?”, els diu -els deia- Jordi Sànchez, ara tancat a la presó de Soto del Real, a les filles. Totes dues riuen quan rememoren això, perquè ja es veu que és una d’aquestes frases repetides i repetides, convertides en un tediós, però alegre, argot familiar.

M’ha obert la porta la seva dona, Susanna Barrera, psicòloga familiar, que va vestida d’esport perquè aquest matí de dissabte sortirà a caminar amb una amiga. És menuda i flexible, potser prudent. Em fa pensar en una d’aquestes gates calmoses i elegants, però que treuen les urpes si algú els amenaça les cries. Tan aviat me la puc imaginar escrivint informes i tesis doctorals com enfilant-se per una canonada per salvar algú d’un incendi. Les dues nenes (la gran té setze anys; la petita, onze) encara van en pijama (uns pijames d’aquests de molts colors, que gairebé sempre són un regal dels Reis). La gran li pregunta a la petita, discretament, si ha esmorzat, i es posa a preparar un entrepà, d’aquella manera, deixada i sol·lícita de les germanes grans amb les germanes petites en un tràngol. “Mare, això és de la iaia?”, pregunta en veure un tàper a la nevera. “Sí -contesta la Susanna-, és caldo de galets”. I dirigint-se a mi: “Tothom ens ajuda, ara. Ahir una veïna que no coneixíem ens va portar lasanya...”

Jordi Sànchez les trucarà avui. “Et diuen cinc minuts però sempre són quatre”, es queixen totes tres. Serà entre les cinc i les set de la tarda (depenent de la cua d’interns). “Ens hem hagut de comprar un mòbil nou, perquè et demanen el contracte i la factura i es veu que el meu, per alguna raó, no valia. És aquest”. M’ensenya un telèfon senzill i, sense adonar-se’n, l’agafa com si fos de gel i s’hagués de desfer. “Sempre el portem amb nosaltres per si de cas. Al lavabo, a la dutxa, a tot arreu. Que hi hagi cobertura...! Quan sona, s’atura tot”. La nena petita mira el terra. “Són quatre minuts que serveixen, sobretot, per als encàrrecs. «Estàs bé?» «Sí. I vosaltres, esteu bé?» I llavors et pot dir: «Apunta, apunta, Juan Antonio no sé què, has de trucar a l’advocat, que no en té i el volen extradir». I jo vinga a apuntar”. La filla gran m’explica que ha de fer el treball de recerca de batxillerat. “Volia explicar com es viu amb un pare pres polític, però no hi ha material. Així que ara el que faré -el meu pare m’ajuda- és entrevistar presos i funcionaris per explicar per a què serveix la presó al segle XXI”. Me la miro: “Presos d’allà entrevistaràs?” Abaixa la mirada: “Esperaria que fossin presos d’aquí...” Vol dir que espera que traslladin el seu pare. Em sap molt de greu no haver-hi pensat. “Saps què?”, fa: “A la presó sempre diuen:« Un día más, un día menos ». Però per a nosaltres ara només és un dia més”.

Truquen a la porta. Al llindar hi apareix una dona vivaç i nerviüda; l’amiga de tota la vida, la biga mestra necessària. També va vestida d’esport. “Els nostres fills han anat junts a l’escola, els estius els passem sempre junts”, em diu. Però s’interromp quan diu “Passem”. S’asseu al graó de l’escala, amb la familiaritat de qui coneix la casa. “El Jordi està molt content de la declaració, eh?”, li explica la Susanna. “T’ho va dir el Pina, mama?”, pregunta la gran. El Pina. El nom de l’advocat, que els és tan familiar. Les quatre dones repassen, de nou, metòdicament, els fets. El dia aquell, quan Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van pujar als cotxes de la policia per dissoldre la manifestació, per la qual els acusen de “tumultuaris”. La Susanna es toca els llavis sense voler: “Quan va arribar a casa li vaig dir «Però què hi feies tu a dalt d’un cotxe?!» i ell em va dir «M’ho ha demanat la policia i m’ha semblat honorable»”. Aquesta és la paraula que va dir. “Es van donar els telèfons ell i aquell policia... Encara el té apuntat. ¿Tu creus que un policia li donarà el telèfon a algú que creu que és «tumultuari»?” L’amiga toca l’ase. “Quan van veure que els cotxes estaven oberts i que a dins hi havia armes, van cridar gent de l’ANC perquè els ajudessin a custodiar-los”. I la filla gran afegeix: “La primera imatge que surt per la tele aquell dia és la de la Guàrdia Civil anant a mirar darrere dels cotxes”. Penso en això que acaba de dir.

L’amiga s’aixeca. “Anem al búnquer?” La Susanna fa que sí. Es refereix al búnquer de la Guerra Civil que hi ha a dalt de la muntanya. Ara el visiten molta gent jove i turistes. “Mare, li puc fer allò del mòbil, doncs?”, li pregunta la filla gran. “Sí, fes-li”, contesta ella. I la petita somriu. Potser li ha de baixar algun programa.

“Saps què li han dit els companys de la presó?”, em pregunta la Susanna mentre ens posem les jaquetes per sortir. “Cuando tú te vayas, ¿quién se va a quejar?”. “Perquè l’altre dia, per menjar, els van fer un ou dur, bullit amb closca, però la closca estava plena de d’excrement de gallina”. “ No nos podemos comer esto ”, va dir ell als companys. Els ulls de la filla gran espurnegen: “Dels presos ningú se n’enrecorda”, mormola. I ja entenc que això no ho diu pel seu pare, sinó per tots els altres. “Va passar una cosa -relata molt a poc a poc-: un pres quedava en llibertat. És un pres que va amb crosses, saps? El van deixar lliure a les vuit del vespre amb cinc euros. Tu has vist aquella presó, tan lluny de tot. Devia perdre l’autobús i devia quedar-se allà sol, sense ningú. Allà, amb les crosses. On devia dormir amb el fred que fa? Com vols que aquest home es pugui reinserir?” La mare es mira la petita. “¿Tu t’enrecordes del que vas dir al primer vis-à-vis?” Ella fa que no: “Vas dir que et feia pensar en El nen del pijama de ratlles ”. La nena fa un somriure melangiós.

“Aquell primer vis-à-vis... -segueix recordant la Susanna-. Un funcionari em va dir: « Le toca chequeo »”. I jo: «A mi?» I ell: « Le ha tocado »”. L’amiga l’agafa de l’espatlla: “L’hi fan a tothom?” La Susanna nega amb el cap. “El Jordi em deia: «Però te l’ha fet una dona, no?»” Agafa les claus: “Sents el poder, la sensació de ser un ramat. Els « Venga, vayan pasando... Venga, los del módulo 8» ”. Em mira. “Ens van posar d’esquena a la paret i van passar amb uns gossos. A la meva filla petita el gos li arribava al cap”. Em miro la màquina del cafè del marbre de la cuina. Ara tots en tenim, d’aquestes màquines. No sé si deuen quedar cafeteres italianes. “En Jordi és molt cafeter”, fa ella, endevinant el que em passa pel cap. “I cada matí, quan em faig un cafè hi penso. S’ha passat al te! Els matins es veu que els presos se’l passen jugant. I si fan trampes, doncs es poden clavar un boli...” Sortim. “Fes els deures, eh?” I la petita fa un “Vale...!”, enrogallat i tímid, que tothom que té fills ha sentit alguna vegada.

Un cop a fora es posen a caminar. El sol de l’hivern ha fet sortir tot d’ocells i de gent amb ganes de passejar. “Els eucaliptus fan tan bona olor”, diu la Susanna. I l’amiga li xiuxiueja: “Necessito parlar amb tu”. Perquè ja es veu que, passi el que passi, deu ser una dona molt acostumada a escoltar. Una dona a qui tothom l’hi explica tot.