Podem esperar neutralitat del rei?
El gat vell Alex Salmond ho va dir ben clar a Ricard Ustrell: “És difícil esperar suport d’una família reial quan el que intentes és desempallegar-te’n. En política cada acció té una reacció. No té sentit que els independentistes reclamin neutralitat al rei quan ells no són neutrals respecte a la monarquia”. Ignorant el seu consell, aquesta setmana Torra, Puigdemont i Mas han enviat una carta a Felip VI apel·lant al seu rol com a àrbitre i “veu conciliadora”. S’hi insisteix en un retret que es pot resumir així: “Si deixes d’actuar com a rei d’una part de la població, no pots esperar que aquesta part de la població et reconegui com a rei”. Dit en altres paraules: “No et podem ser fidels si no ens empares”. Una manera ben curiosa de fer República.
El president va anar per fi a Tarragona i el to -la cara que feia i el seu obsequi a Felip VI- ja tenia ben poc a veure amb el de la carta. Però en les giragonses fins a aquest desenllaç tan tens s’hi respirava una nostàlgia per aquelles èpoques en què tots plegats, incloent-hi la monarquia, s’exercitaven en jocs cortesans. Parlant en plata, feien la puta i la Ramoneta. És la mateixa nostàlgia que alimentava Torra al Parlament quan -esgrimint un inexistent paral·lelisme entre Elisabet II i Felip VI- va assegurar que ningú es podia imaginar la reina d’Anglaterra fent un discurs com el del 3-O. Esclar que no! Elisabet II és reina de les nacions d’un eximperi obert al progrés i la pluralitat. Algunes són ara estats, com Austràlia o el Canadà , i d’altres no, com Escòcia. La monarquia borbònica -per origen, ADN i vocació- té la missió de defensar com a nació uniforme i indivisible el poc que queda d’un imperi que es pretenia cohesionar -amb èxit descriptible- servint-se de la Inquisició.
“Vassallegi” o no, la carta dels tres presidents tornava a exhibir el que no sé si definir com a falsa ingenuïtat o ceguesa estratègica: el persistent intent d’ignorar que això que anomenem Procés és un atac frontal i irreversible a la raó de ser de la Corona. És com dir-li al rei: “Us demanem que us obriu a dialogar sobre la vostra absoluta falta de legitimitat”. I no parlo de la legitimitat del règim monàrquic al segle XXI. (Ho deia també Salmond i mai ho hauríem d’oblidar: “Les tres democràcies més avançades del planeta són monarquies”.) Parlo de la il·legitimitat de la monarquia borbònica tal com està concebuda.
Si com diu Jordi Sànchez només ens queda un terreny intermedi entre “el peix al cove” i l’unilateralisme -existeix?-, se’m fa difícil creure que el puguem recórrer trobant a la Sarsuela cap complicitat. La carta dels tres presidents té el sentit d’esgotar les vies de diàleg i evidenciar que aquesta monarquia no és europea ni democràtica, però és també el cant del cigne d’uns temps a què el sobiranisme -si no vol fer riure- ja no pot tornar. L’1-O i la seva reial seqüela han marcat un abans i un després. Felip VI no pot ser neutral en aquest conflicte perquè ja no som creïbles ni ell com el nostre rei ni nosaltres com els seus súbdits.