L’esquerra i l’incivisme
Definim primer incivisme. És incívic fer (o deixar de fer) accions que causen un clar perjudici en aquells amb qui convivim i es poden no fer (o fer) amb un nul o petit perjudici per a un mateix. És incívic passejar per un nucli habitat a les 3 de la matinada cridant com a energúmens; fer eslàlom a tot drap per la vorera amb bicicleta; no recollir la caca del gos, etc. Un mínim d’empatia i sentit comú ja ens diu què és incívic, però, a més -si vivim en una societat civilitzada-, decidim democràticament autoimposar-nos unes normes que ho objectivitzin; i ens comprometem a complir-les i fer-les complir. Però fer-les complir continua sent ara i aquí la gran assignatura pendent de molts polítics. Colau va iniciar mandat amb idees bastant peregrines en aquest àmbit i el tanca sense millores substancials. El va iniciar dient que la gent es colava al metro perquè era massa car, i el tanca avisant els que es colen de quins dies faran controls de bitllets “en un esforç per reduir el frau”. ¿No és més eficaç no avisar?
El paternalisme que malcria és una actitud habitual dels ajuntaments davant l’incivisme. Són més de recollir la merda que d’incomodar el cagador. Els motius són diversos. Siguin de dretes o esquerres, pensen -no sense raó- que multar irrita els que els voten i posa en perill la reelecció. Però, si són d’esquerres, a això s’hi suma una coartada ideològica: la boirosa línia que separa cert incivisme de la marginació. (No, evidentment, el més greu i sagnant: el frau fiscal.) Els repugna -i es pot entendre- multar els més pobres. I no poden, esclar, multar només els benestants. Solució: multem ben poc i reduïm el cos d’agents cívics (¿ho són els agents de la Guàrdia Urbana?). Còmode i barat. Un efecte llargterminista d’aquesta política és la sensació, escampada per tot el món, que a Barcelona l’incivisme té barra lliure. I un de més concret i sufocant, haver de dormir a ple estiu amb tot tancat.
L’esquerra hauria d’entendre, d’una vegada, que tolerar l’incivisme no ajuda gens els més desfavorits. Són els més rics, en tot cas, els que es poden aïllar davant la fallida de la convivència, els que es poden refugiar en barris residencials. I són els pobres els obligats a conviure intensament amb veïns difícils. I ja sé que la convivència és una font de tolerància i enriquiment, però és, també, un infern quan impera la impunitat de l’incivisme.
Una norma bàsica de govern hauria de ser no fer mai lleis ni normes sense tenir la voluntat i la capacitat de fer-les complir. “Hem fet aquesta llei”. “Molt bé: ¿i on són els mitjans per fer-la complir?” “Bé, això ja ho veurem”. Doncs no ho veurem. No és només un brindis al sol, és que l’espectacle d’una llei ignorada soscava totes les altres lleis. La feina de l’esquerra és garantir que les normes i les lleis són democràtiques -i denunciar, canviar i desafiar les que no ho són-, però és, també, fer-les complir, perquè si són democràtiques serveixen, sobretot, perquè no imperi la llei del més fort.
