L’estabilitat que no vol Sánchez

BarcelonaL’obertura de les negociacions tant de Pedro Sánchez amb els grans líders espanyols com d’altres dirigents socialistes amb els partits petits al Congrés -regionalistes, nacionalistes i independentistes-, va servir per constatar l’existència a Espanya de dos blocs ben definits. Els socialistes, a la pràctica, han abandonat, segons han confessat a alguns d’aquests líders, la idea d’aconseguir la investidura gràcies a l’abstenció del PP i Ciutadans.

Amb aquest panorama, el pla socialista és tornar a intentar el govern Frankenstein -tal com va batejar Alfredo Pérez Rubalcaba el 2016 una aliança amb Podem- en versió 2.0 i donant prioritat als acords que prescindeixen dels vots independentistes, sense descartar arribar al poder gràcies a la seva abstenció. Això, negant-se a negociar res a canvi i qualificant ERC i JxCat de socis poc confiables. Aquesta fórmula no ofereix estabilitat a llarg termini.

Els republicans estan oberts a oferir l’abstenció a canvi d’una voluntat de diàleg del PSOE, mentre que els postconvergents tenen més recels. Només amb una abstenció republicana, sumada al vot favorable dels nacionalistes bascos, els regionalistes càntabres i Compromís, un pacte de govern entre el PSOE i Unides Podem s’asseguraria la majoria absoluta. Sobretot, després que el PSOE constatés la falta de disponibilitat de Coalició Canària i Unió del Poble Navarrès a facilitar-li la investidura. Però això només resoldria la primera de les votacions i la governabilitat seria complicada. Especialment si se substitueixen els presos polítics que són diputats o si són absolts pel Suprem. La majoria absoluta favorable als interessos de Sánchez seria impossible.

Al Congrés de Diputats només hi ha una majoria possible: d’esquerres. Entre Podem, el PSOE i ERC tenen una majoria absoluta còmoda, de 180 escons (en calen 176), que podria oferir a Sánchez la possibilitat de tirar endavant projectes progressistes. Sense els independentistes, el Congrés està condemnat a un empat etern entre blocs en què els partits de dretes ho tindrien difícil per aprovar res, però fàcil per tombar els projectes del govern. El cas més destacat són els pressupostos. Si el PSOE no supera els recels amb els independentistes, haurà de conjugar els interessos de partits com Podem amb els d’altres molt a la seva dreta, com CC o UPN. Tot i això, els interessos particulars dels dos regionalistes podrien fer possible un pacte pressupostari amb ells.

Un acord d’estabilitat amb ERC seria la fórmula més còmoda per a la governabilitat de Sánchez, que continua en fase d’allunyament dels independentistes. Un posicionament extremat amb la convocatòria electoral, i que li ha servit per consolidar la seva posició de lideratge a la política espanyola. “No hi ha canvis. No hi ha res amb ells”, expliquen fonts de l’entorn.

Un calendari complex

De moment, els republicans mantenen una posició oberta a la col·laboració i posen el preu en la simple predisposició a un diàleg per ara aturat. El govern de Sánchez argumenta que no pot reprendre’l fins que no deixi d’estar en funcions, però de manera informal també afirmen que no estan disposats a cometre els mateixos “errors” que en el passat, quan van accedir a una taula de negociació amb un relator que va encendre els ànims de l’oposició i que era insuficient per al Govern.

L’entrada de Podem a l’executiu espanyol podria ser un facilitador d’aquest diàleg, tot i que Gabriel Rufián ha arribat a renyar Pablo Iglesias per la seva tossuderia en tenir ministeris i ha alertat que no seria acceptable tornar a eleccions. I, per acabar-ho d’adobar, el calendari electoral català i la sentència del Suprem del Procés acabarà d’enrarir l’ambient en els mesos d’arrencada d’una legislatura que s’iniciarà amb una majoria possible però minada pels recels creuats.