Estalviar energia?
El CO 2 que aboquem a l’atmosfera és una amenaça de primer ordre per al futur de la humanitat. Però, alhora, el repte que representa la descarbonització és un dels mes difícils a què s’ha hagut d’enfrontar. El CO 2 és un enemic insidiós: no es veu ni es nota. No és com les emissions de partícules que ens asfixien allà on es produeixen. El CO2 que es genera en un lloc concret es dispersa per tot el món. És ben bé com la història de la granota que mor bullida sense adonar-se’n. Amb el Protocol de Mont-real (1987) el món va saber solucionar un problema similar (el forat de l’ozó). Però el cas del CO 2 és més complex. Per més que els beneficis de descarbonitzar siguin molt grans, ho són a llarg termini, mentre que els costos d’una aturada abrupta serien enormes i a curt termini. El camí només pot ser gradual. Intueixo que aquest camí passa per la generalització d’una convicció moral molt forta contra el consum de carboni. Un sentiment de repugnància com el que senten molts vegetarians davant la carn. Si, com a conseqüència d’això, arribéssim a un punt en el qual, a més dels Acords de París, tinguéssim molt compromesos Europa i uns EUA post-Trump, ja seria possible estendre bones pràctiques a la resta del món, jugant amb l’incentiu de l’accés als mercats europeus i americans. Però, si bé aquest pot ser el camí, quin pot ser el ritme?
L’European Green Deal aspira a aconseguir que l’any 2050 les emissions netes de la UE siguin zero. És factible, però només si de veritat ens hi posem. Així, per aconseguir-ho s’haurà d’eliminar el carboni en l’ús d’automòbils. Segurament apel·lant a l’electricitat verda (sense utilitzar carboni) o, encara més trencador, a l’hidrogen verd (Repsol està explorant aquesta via).Em diu un amic científic (Xavier Obradors) que també en la mobilitat aèria s’avança. En tot cas, caldrà molta inversió i molta recerca, i tecnologia nova.
Una qüestió clau és si a mitjà termini, per contenir les emissions, haurem de consumir menys energia. És clau perquè fer-ho podria portar a l’estancament econòmic. I si ens hi instal·lem, ¿com donarem satisfacció al desig de prosperitat de les poblacions del món? ¿O com resoldrem la multitud de problemes que ja tenim: les pandèmies, la pobresa, la desigualtat o l’impacte a Barcelona de la pujada del nivell del mar i de la temperatura? Necessitarem economies fortes i és dubtós que les puguem tenir consumint, sumant-ho tot, menys energia.
Potser haurem de passar per un període d’energia cara, i de consum contingut, però a mitjà termini hem d’aspirar a una nova era d’energia barata i de consum sense angúnies estalviadores. L’energia és bona. Però, esclar, només si és neta. Si ho és no hi ha raó, més enllà dels seu cost, per estalviar en el seu ús. Per tant, m’agradaria pensar que un futur amb consum abundós d’energia, tota neta, és possible.
Somio? Tinc evidències al meu favor. Els avenços en energies renovables són espectaculars. La fotovoltaica i l’eòlica ja són competitives amb el carbó per produir electricitat (es pot estimar que el cost de la solar fotovoltaica ha baixat un 82% l’última dècada). A mesura que el seu consum s’estén, les economies d’escala hi juguen a favor. L’impuls inicial cap a les renovables pot ser voluntarista però, cada vegada més, el mercat hi porta.
Per fer que la transició cap a l’energia neta sigui curta cal que les economies i empreses productores i consumidores de derivats del petroli, que ja veuen el final, es vagin reconvertint. A Catalunya tenim sectors industrials importants afectats, com els de l’automoció i de l’energia. Hem de procurar que els seus plans de futur incorporin de manera central les seves instal·lacions a Catalunya. També cal multiplicar els esforços en recerca, pública i privada. El nostre sistema de recerca està compromès amb la tasca. Per exemple, a Sant Adrià (IREC) s’investiga sobre biocarburants, a Tarragona (ICIQ) i a Castelldefels (ICFO) sobre l’anomenada fotosíntesi artificial.
A Barcelona hi tenim Fusion for Energy, un ens europeu amb més de 400 treballadors que administra la contribució europea al projecte ITER, un cas exemplar de cooperació internacional entre la UE, els EUA, Suïssa, la Xina, l’Índia, Corea del Sud i Rússia. A prop de Marsella s’està construint una gran màquina que aspira a demostrar la possibilitat de reproduir a la Terra la fusió d’àtoms de hidrogen, que és la font de l’energia del sol, gastant menys energia de la que es produeix. La fusió no és la solució a mitjà termini, però ho pot ser a llarg termini. Els petits sols que són els reactors de fusió no embruten: ni emeten CO 2 com el petroli, ni deixen residus problemàtics com l’energia nuclear.
