L’estat al menjador
El malson de l’Estat governant-nos la vida de dalt a baix s’ha fet realitat. La pandèmia ha obert la porta dels menjadors, cuines i dormitoris als governants. En nom del bé comú, que és la coartada amb què actuen també els sàtrapes, es prohibeix a col·lectius sencers treballar i guanyar-se el pa, se’ns ordena quanta gent podrem ser a taula per Nadal, a quina hora hem de recollir-nos a casa o si podem treure la mare de la residència per acomiadar plegats un any que podria ben bé ser el seu darrer.
El BOE i el DOGC regulen les qüestions més privatives de la nostra existència i s’accepta mansament que cal sacrificar la necessitat, la voluntat i el desig a l’altar d’aquesta religió exigent i moderna que és la salut. L’exèrcit de creients ho és de bona gent, generosa, altruista i solidària. Els infidels són negacionistes, egoistes, insolidaris i malparits a qui els importa un rave que els vells caiguin com a mosques i que els hospitals es col·lapsin. Així s’expliquen les coses.
Després de tot aquest experiment serà incomprensible que les autoritats no prohibeixin el tabac, l’alcohol, la fabricació de vehicles que superin els 120 km hora, els esports de risc i les dietes insalubres. S’argumentarà que no seria el mateix perquè cadascú pot matar-se com vol, però que amb el covid-19 és diferent perquè el que fem és matar els altres amb la nostra inconsciència. És només una veritat a mitges. A fi de comptes el bé comú és un paraigua fet amb els materials de l’esperit del temps i aquesta és època que permet desplegar-lo sense límits i fins allà on es consideri. Només cal tenir present, per exemple, que ja fa anys que és el governant qui decideix quan podem banyar-nos i quan no en funció del color de la bandereta hissada a la platja. El cert és que la religió de la salut, com totes, aspira a governar la vida sencera. El covid-19 només ha actuat com un accelerador de partícules.
Hi ha qui considera que la conculcació dels drets de ciutadania, o anant més enllà, dels drets naturals (si és que aquests existeixen), amb motiu de la pandèmia s’accepta perquè té un horitzó temporal. Com que es tracta d’un parèntesi que teòricament es tancarà, assumim de grat convertir-nos en cobais d’aquest macroexperiment científic i polític. Aquest enfocament oblida que som animals de costums, gregaris i predisposats a obeir allò que se’ns mana.
Tota la literatura assagística sobre com s’explica que una dictadura pugui durar quaranta anys la podem tirar a la brossa. Ara podem contestar-nos mirant el terra que trepitgem en el present. N’hi ha prou creant un marc legal, tenir la força física i discursiva per imposar-lo i convertir els contraris en enemics de la majoria.
Tot aquest reguitzell d’exageracions sobrepassen el llindar del ridícul, pensarà el lector. D’acord. Tan ridícul com viure en un món on l’acte més subversiu i revolucionari que un pot imaginar-se és asseure més de deu persones a la taula el dia de Nadal. Ja tenim l’estat al menjador. I d’allà on entra no se’l fa fora ni amb aigua calenta.
