Els estats i les dades: és ara o mai

Tothom està d’acord que les dades tindran un paper fonamental en l’economia del futur, sigui en matèria de descobriments mèdics, xarxes elèctriques intel·ligents i vehicles autònoms, o en altres àmbits innovadors. El problema és que ningú sap amb precisió com es crearan els nous tipus de valor econòmic, qui se’n beneficiarà o en què ha de consistir la resposta reguladora.

El volum de dades que es generen anualment ha crescut a un ritme impressionant i es calcula que s’ha quadruplicat en només cinc anys. Davant d’aquest ritme de creixement, és molt urgent garantir que aquest augment tan espectacular estigui al servei dels interessos de la societat. Però encara és molt poc el que sabem sobre qui té segons quines dades o sobre el possible valor de certs tipus de dades en comparació amb d’altres.

Des del punt de vista econòmic, les dades presenten una diferència fonamental respecte a gran part d’altres béns i serveis, com ara els cotxes, els pentinats o, esclar, el petroli. Hi ha sobretot dues característiques de les dades que fan difícil avaluar-ne el valor i que, alhora, subratllen la diferència entre el valor potencial que poden tenir per a la societat i el que tenen al mercat privat.

La primera característica és la no rivalitat: moltes persones poden utilitzar les dades simultàniament. I, com passa amb altres béns públics, com els parcs o les carreteres, per recopilar, elaborar i formatejar dades d’utilitat social fa falta d’entrada una considerable quantitat de diners. Per això hi ha tantes restriccions per accedir a les dades existents: els que han creat les bases de dades han de recuperar les despeses.

La segona característica clau de les dades té a veure amb els efectes externs: per a qualsevol usuari, el valor de les dades està estretament relacionat amb les accions d’altres. Per exemple, l’erosió de la privacitat és un efecte extern negatiu. Però un tema que ha rebut menys atenció és el potencial de les dades per generar efectes externs positius. Hi ha empreses privades que extreuen informació comercial molt valuosa combinant les dades sobre els seus clients amb les de bases més grans. Ara bé, aquests avantatges empal·lideixen en comparació amb el que podríem aconseguir si els conjunts de dades més rellevants no estiguessin emmagatzemats en diferents organitzacions públiques i privades.

No cal dir que el contingut informatiu d’un conjunt de dades també afecta el seu valor. Un conjunt de dades sobre un grup d’usuaris, ¿és general o específic? ¿Inclou característiques geogràfiques i temporals? ¿És accessible i interoperable en diferents plataformes? Tot això és rellevant per determinar el seu valor d’ús. I, tot i que ja hi ha un mercat de la informació, les dades estan lluny d’esdevenir una mercaderia estandarditzada amb un valor que es pugui fixar fàcilment a través de l’intercanvi.

Per acabar-ho d’adobar, les mateixes dades poden tenir un valor molt diferent segons els usuaris. El valor econòmic -tant des del punt de vista comercial com d’un benestar econòmic més ampli- d’un conjunt concret de dades depèn de cada context. I cal tenir en compte que la preocupació per les dades “personals” i la privacitat -tot i ser un tema important- desvia l’atenció dels mecanismes que permetrien donar-los un bon ús públic i social.

Com podem ampliar l’abast del debat actual? En primer lloc, hem d’acceptar que, a causa d’alguns factors que hem vist -la no rivalitat i una sèrie d’efectes externs-, els mercats tots sols no podran treure el màxim partit d’aquest nou recurs. Com que les forces del mercat produiran un excés de dades d’unes característiques determinades i massa poques d’altres tipus, els governs hauran de prendre mesures per garantir que s’aprofitin al màxim els beneficis de les dades públiques i privades.

Això vol dir que, dins dels mercats privats que facin un ús intensiu de les dades, cal que s’hi mantingui una competència justa (tal com es preveu en l’estratègia de dades proposada fa poc per la Comissió Europea), i vol dir garantir que els proveïdors de serveis públics i privats puguin accedir a diferents fonts d’informació i combinar-les. Els governs no han de concedir drets exclusius per a dades del sector públic que d’altres podrien utilitzar per oferir unes prestacions socials. De fet, els responsables polítics fins i tot s’haurien de plantejar la possibilitat d’autoritzar que alguns tipus de dades del sector privat siguin accessibles a tercers per tal d’assegurar així la interoperabilitat entre les diferents plataformes.

Sens dubte, aquestes propostes pressuposen una considerable innovació de les institucions. Els governs hauran de donar suport a les institucions a les quals es confiarà la protecció, supervisió i accés a les dades. Tot i que algunes d’aquestes institucions s’hauran de crear des de zero, ja s’estan fent experiments amb noves formes de governança digital, com ara els fideïcomisos de dades ( data trusts ) i els administradors de dades ( data stewards ).

A més de fomentar les reformes institucionals, els responsables polítics també hauran de prendre decisions difícils. Hi ha d’haver un terme mitjà entre incentivar la inversió en dades de gran qualitat i donar-hi un ampli accés. Els responsables polítics hauran de trobar un equilibri entre aquestes necessitats, explorant potser l’ús de drets no exclusius i de duració limitada i d’unes dades equivalents a consorcis de patents.

En el cas del finançament de les dades públiques, cal que, en les negociacions del sector públic amb les empreses privades, les condicions financeres i de llicència siguin transparents, amb l’objectiu que altres interessats puguin defensar altres usos més valuosos per a aquestes mateixes dades. Amb el pretext de la confidencialitat comercial, als organismes oficials que actualment venen l’accés a les dades públiques els resulta més difícil aconseguir un bon acord. El que fan és impedir la competència, amb la qual cosa minen la seva pròpia legitimitat perquè sembren la desconfiança entre els ciutadans de qui estan venent la informació.

Tot just comencem ara a entendre què hem de fer per treure el màxim de partit de les dades. Però els problemes i equilibris implicats són cada cop més clars. Els responsables polítics s’han d’adonar sobretot de la urgència del repte que ens ocupa. Ara és el moment de començar a dissenyar estratègies, polítiques i normatives. En cas contrari, un nombre reduït de grans empreses s’apoderaran dels beneficis de l’era de les dades i es malbarataran gran part dels avantatges que podrien representar per a la societat.

Copyright Project Syndicate

Traducció Lídia Fernàndez Torrell