Castigar l'ànima de les dones

Totes les intervencions dels exmembres del Govern que són a la presó i van acudir aquesta setmana a la comissió sobre el 155 del Parlament van ser impactants. El que més em va cridar l’atenció és que tots ells, cadascun amb el seu estil i a la seva manera, van apel·lar al diàleg, cosa que no pot deixar impassible a ningú, donada la duresa de la situació.

Però voldria centrar aquest article en la intervenció de Dolors Bassa. Quan setmanes enrere la seva germana, Montse Bassa, va intervenir al Congrés de Diputats durant la sessió d’investidura i va parlar de les seves visites i del “puto cristal” de la presó, vaig tenir una sensació ambivalent. En escoltar-la, em vaig preguntar per què durant quaranta anys ningú no s’havia preocupat per aquest maleït vidre. Per què en tot aquest temps els polítics no s’han ocupat dels efectes negatius de la presó, de la separació de les famílies, de la destrucció que genera la privació de llibertat, tant en la pròpia persona com en el seu entorn. I, per afegir més llenya al foc, permetin-me dir que sempre he pensat que per norma general els destinataris dels centres penitenciaris són els més desgraciats del sistema.

Dolors Bassa, en la seva intervenció, hi va fer al·lusió. En aquest sentit, em va semblar molt important que, en referir-se a la presó, digués de manera molt clara que “dista molt de ser una comunitat saludable”. I va enumerar els problemes de salut que l’han afectat, tant a ella com a la resta de presos independentistes. Al final, en un to molt sentit, va afegir: “Tots hem patit somatitzacions”. I comparteixo la seva afirmació sobre el fet que no s’ha de banalitzar la presó perquè “l’empresonament comporta un risc per a la salut física i mental de les persones i les seves famílies”.

Fa uns anys vam dur a terme una investigació a la Unió Europea per saber quin era l’efecte de les penes privatives de llibertat sobre les dones. A l’estat espanyol les somatitzacions van resultar elevades, així com la medicalització a la qual se sotmetia el col·lectiu femení. Ja ho saben, som “histèriques per naturalesa”... I és que la presó destrueix les persones, però molt especialment les dones, encara que ningú no sembla reconèixer-ho, i encara menys les institucions governamentals. Però la presó no només aïlla les internes, sinó que allunya les persones que hi ha a fora, la societat que sovint ignora què passa a dins d’un centre penitenciari. N’hi ha prou fent un cop d’ull a l’estadística europea del passat 2019, en què Espanya es va col·locar en quart lloc en el rànquing de dones encarcerades per cada 100.000 habitants. Per davant només hi trobem Malta, la República Txeca i Letònia.

No té cap sentit reproduir el model del sistema penitenciari masculí –a imatge i semblança– per a les dones. I en tot cas i com a norma, la presó només hauria de funcionar per aïllar i, si fos necessari, tractar els casos violents i perillosos, aquelles persones que no són capaces de viure en llibertat perquè suposen un autèntic risc per a la societat. En canvi, la presó no pot ni ha de ser un lloc per a innocuitzar els més pobres, els més miserables, els estrangers, els desviats, els que no pertanyen al sistema ni, per descomptat, per a aquelles persones que defensen les seves idees.

Donades les característiques dels delictes que cometen la immensa majoria de dones, no hi ha cap necessitat de dissenyar establiments penitenciaris semblants als dels homes. N’hi hauria prou amb petites residències, pisos o com ho vulguin anomenar que permetessin un compliment de la pena molt menys dolorós per a elles i les seves famílies, més econòmic i, per tant, molt més efectiu. Potser no totes serien adequades per a aquest sistema, però sí la immensa majoria. Malgrat això, repetim els patrons masculins i dissenyem presons de dones amb els mateixos conceptes, amb les mateixes idees, amb idèntics prejudicis. Actualment aquí estan prohibits els càstigs físics, però sembla que res no impedeix de “castigar l’ànima”, especialment si és la de les dones.