Les dones empresonades

Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere TarrésEls homes són a la presó, les dones estan empresonades. Aquests dies d’especial simbolisme amb la votació i posterior elecció de Quim Torra com a 131è president de la Generalitat de Catalunya, els hem viscut amb sentiments ambivalents. Alleujats majoritàriament perquè s’ha posat punt final a una situació anòmala i perquè recuperarem les institucions d’autogovern, però sense deixar de pensar en l’excepcionalitat de la situació i, de manera molt particular, la d’aquells que són a la presó o que no poden tornar al país. La idea de restituir aquells consellers que vulguin/puguin exercir el càrrec també té, en aquest sentit, un valor simbòlic excepcional.

D’alguna manera, en aquest període intermedi que va començar a l’octubre hem anat coneixent uns homes compromesos i actius en la defensa d’unes idees que duien una vida normal. Avui estan en presó preventiva acusats de greus delictes de rebel·lió i sedició. A Soto del Real, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart; a Extremera, Junqueras, Forn, Turull, Romeva i Rull. Tant d’ells com dels seus familiars en tenim notícies, cosa que ens situa en un cert coneixement, no només de la pròpia vivència, sinó també del funcionament de la presó i de l’autèntic significat de la privació de llibertat. Probablement mai com ara no havíem reflexionat sobre la duresa de la vida entre reixes.

També Carme Forcadell i Dolors Bassa són a Alcalá-Meco acusades d’un delicte de rebel·lió, però la seva situació és molt menys coneguda. És una presó construïda fa exactament 50 anys, amb unes instal·lacions molt pitjors que les d’Extremera, però el cert és que sabem molt menys de la vida que hi porten l’expresidenta del Parlament i l’exconsellera, així com dels seus sentiments. Es constata altra vegada no només que l’àmbit penitenciari és d’especial duresa per a les dones empresonades, sinó també que la societat i els mitjans se n’ocupen menys.

Val a dir que d’aquesta realitat també en sabem molt poc des de la criminologia: tant de les presons de dones com de la delinqüència femenina. La criminologia va ignorar totalment aquesta qüestió fins a finals del segle passat, o en tot cas se'n va ocupar des d’una perspectiva androcèntrica. Com en tantes altres qüestions, l’acadèmia també es va oblidar del tema i les investigacions anaven per una altra banda.

Les presons d’Espanya, com les de molts països, discriminen les dones empresonades: no és només que les tractin pitjor que als homes, que també, sinó que el tracte és sexista. Quan aquests dies llegia que encara ara a la presó d’Alcalá-Meco els cursos que s’imparteixen són de “perruqueria, pintura, ceràmica i manualitats”, pensava fins a quin punt han canviat poc les coses i com a la presó es continuen consolidant els estereotips de la feminitat.

La professora Elisabet Almeda, una de les criminòlogues pioneres en aquest tema, ho definia d’aquesta manera el 2003 en la seva tesi doctoral: “L’exclusió de l’exclusió és el perfil que sobresurt quan s’estudia les dones empresonades, perquè moltes ja van ser excloses socialment abans de ser condemnades”.

Les dones empresonades pateixen una doble marginació, per dones i per delinqüents, i estan en condicions encara pitjors que els homes. Trencant amb els estereotips del passat i seguint les pautes de la criminologia feminista, destacaria algunes característiques de la delinqüència de les dones: es dona per fet que existeix clarament una feminització de la pobresa; amb freqüència s’imposa una pena de presó que resulta del tot innecessària donada l’escassa gravetat dels delictes i la suposada perillositat. En aquest sentit, l’absència real de penes alternatives no és l’únic obstacle, també “el càstig” és masculí. I és que les dones representen únicament el 8,8% de la població penitenciària. Se m’acuden moltes fórmules que ajudarien a canviar el sistema, com ara substituir la ressocialització per la reparació, però de moment no han tingut cap fortuna. A tot això hi hauríem d’afegir que l’enduriment de les polítiques sancionadores ha afectat especialment les dones estrangeres amb delictes de tràfic de drogues. Ho evidencia el fet que a Alcalá-Meco el 65% de les recluses siguin estrangeres.

Un cert salt qualitatiu en els estudis va denunciar moltes d’aquestes discriminacions, però la pràctica ha variat molt poc. Una societat també es coneix per la seva manera de castigar i en el cas de les dones reflecteix molt clarament com és la nostra.

Encara estic impressionada per la famosa comissió del ministeri de Justícia per a la reforma del Codi Penal formada només per homes. Es va fer un intent de maquillar la situació quan s'hi van voler incloure sis dones en la revisió de delictes sexuals arran de la sentència de la Manada. Com si no hi hagués dones expertes en dret penal... Però és que, a més, em pregunto per què en aquesta comissió només hi ha juristes i no hi ha criminòlegs o criminòlogues. El tipus delictiu és important, però el coneixement científic de les característiques de l’autor o de les víctimes en aquest cas és fonamental.

I torno al principi: lamento que coneguem tan poc les dures vivències i situacions de Carme Forcadell i Dolors Bassa, i que fins i tot en casos com aquests es consolidin tots els estereotips.