Eficàcia versus garantisme

Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere Tarrés - URLQuan parlem de justícia en general, també pensem en termes d’eficàcia. Una justícia íntegra és aquella que, a més d’exercir-se amb la independència i la imparcialitat necessàries, és eficaç no només en les seves resolucions sinó també en el seu compliment. Però l’eficàcia de vegades va en detriment del garantisme; intentaré explicar-ho amb tres exemples.

Respecte a la infància, el sistema de protecció de menors heretat del franquisme era eficaç i poc garantista. L’eficàcia, naturalment, es mesurava des de la interpretació que els mateixos tribunals feien sobre la manera de protegir els infants. D’entrada el jutge de menors només podia ser un home, llicenciat en dret, de més de 25 anys i amb una vida familiar i moral irreprotxable. Amb aquestes característiques, se suposava que els menors no necessitaven cap tipus de garanties respecte a les decisions dels jutges, que sempre es prenien “pel seu bé”. No cal dir que en aquestes circumstàncies es van produir nombrosos abusos. Aquests tribunals tenien una doble competència: l’anomenada facultat protectora, que exercien a causa de l’absència o la conducta reprovable dels progenitors, i la facultat reformadora, que exercien quan el menor de setze anys tenia una conducta desviada o delictiva. Els infants i els pares i mares pràcticament no tenien garanties davant de l’actuació d’aquests tribunals, que van néixer el 1918 i que van seguir funcionant en alguns casos fins a l’any 2000.

Catalunya va assumir les competències en matèria de protecció i tutela de menors el 1981, i el 1985 va crear dos models d’intervenció separats: l’antiga facultat reformadora es va convertir amb el temps en el que avui coneixem com a Justícia Juvenil, mentre que la facultat protectora és competència actual de la DGAIA (direcció general d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència).

La falta de garanties i de drets individuals que en el passat s’havia produït va generar una sensibilitat a l’entorn dels menors que havien comès un delicte o que simplement portaven una conducta desviada. En conseqüència, es va concebre un model de Justícia Juvenil eminentment garantista i judicial, en què el respecte als drets individuals del menor es va integrar en un model denominat sancionador-educatiu que va ser ratificat posteriorment en l’àmbit estatal per la llei 5/2000 de responsabilitat penal del menor. La realitat avui és que la Justícia Juvenil ha estat un referent per a altres comunitats autònomes i una clara aposta per les tendències europees més avançades en aquesta matèria.

Per contra, el sistema de protecció de la infància, amb la modificació del Codi Civil del 1987, va deixar en mans de l’administració la possibilitat d’aplicar la tutela automàtica en casos de desemparament. S’entén per situació de desemparament aquella en la qual als infants o als adolescents els falten els elements bàsics per al desenvolupament integral de la seva personalitat, sempre que per a la seva protecció efectiva calgui aplicar una mesura que impliqui la separació del nucli familiar. A diferència d’altres països europeus, en què és necessària la intervenció judicial, aquí s’aplica la tutela automàtica per part de l’entitat pública que té assignada la competència en matèria de protecció de menors; es podria dir que d’alguna manera el nostre és un sistema eficaç però poc garantista. Sovint són casos molt complexos, amb moltes intervencions, de resultes de les quals hi ha molts infants tutelats en processos en què els pares afectats troben que no es donen les garanties necessàries. Ja ho veuen, dos models molt diferents per a una mateixa infància.

Aquest dilema és més senzill quan ens fixem en el terrorisme. Guantánamo és el paradigma de l’aplicació d’un sistema sense garanties. Arran dels atemptats de l’11-S el 2001 a Nova York i la successió d’atemptats posteriors, la legislació terrorista s’ha anat endurint en gairebé tots els països i la cerca de l’eficàcia ens ha portat també a oblidar-nos de les necessàries garanties. El problema rau a saber si realment som més eficaços o si només ho sembla, i, per altra banda, si hi ha una línia vermella respecte als drets humans que mai no s’hauria de sobrepassar, ni tan sols amb l’excusa de la seguretat.

Arribo, ja, al tercer exemple, amb el polèmic cas Palau, que va esclatar el 2009 i que aquesta setmana ha culminat, gairebé nou anys després, amb l’entrada a presó de Millet i Montull, malgrat la seva avançada edat. No són els únics: actualment hi ha 74 homes i 2 dones de més de setanta anys i 14 homes de més de vuitanta a les presons catalanes. Les garanties en un judici que va ser llarguíssim són indubtables. Ara bé, ¿es pot valorar en termes d’eficàcia una entrada a presó tants anys després? I, al final, quant temps de privació de llibertat compliran? ¿No seria hora que féssim una profunda reflexió sobre tot el sistema penal i especialment sobre la funció de la presó en ple segle XXI? No hi ha dubte que el delicte ha de tenir sempre resposta, la impunitat és segurament el que fa més mal a la societat. Però de quina manera podríem fer front a un sistema més eficaç amb l’aparició d’aquests nous delictes? Crec que, en primer lloc, a través de la reparació del dany realment o simbòlicament (dependrà dels casos), i en els casos de corrupció afegint-hi una forta compensació econòmica per tot el mal produït. Però amb això no n’hi ha prou: en segon lloc, hi hauríem d’afegir un treball útil per a la comunitat d’una durada tan llarga com hauria estat el temps de la condemna. ¿Es poden imaginar Millet i Montull treballant tot el dia per a persones en situació de vulnerabilitat?

He deixat expressament al marge el conflicte judicial que estem vivint a Catalunya i al qual m’he referit a bastament en altres ocasions. Però no hi ha cap dubte que el xoc entre garantisme i eficàcia també s’hi dona.