L'indult no pot ser moneda de canvi

A vegades costa d’entendre com persones aparentment formades jurídicament poden oblidar determinats principis bàsics del dret, especialment si les formacions polítiques que dirigeixen han fet del respecte a les decisions judicials una de les seves reivindicacions principals.

Que quedi clar d'entrada que la crítica a les sentències mai no es pot considerar una oposició al sistema judicial. Com a exemple recent podem citar el rebuig que van generar les sentències tant de l’Audiència Provincial com del Tribunal Superior de Justícia de Navarra sobre la Manada, i que han acabat amb una sentència del Tribunal Suprem que marca un nou camí jurisprudencial. En aquest sentit, ha estat determinant la consideració que el focus d’atenció no ha de ser el comportament de la dona agredida sinó el dels acusats. De la passivitat de la víctima no se’n pot inferir el consentiment, i menys en una situació intimidatòria.

Aquesta setmana, en una actuació extrema del líder de Ciutadans, hem vist com ha tornat a aparèixer la qüestió dels indults dels presos catalans. Sembla que es podria considerar aigua passada, ara que finalment ja s’ha anunciat la convocatòria de noves eleccions el 10 de novembre, però molt em temo que el tema reapareixerà amb força a la campanya electoral. Per això crec que val la pena recordar alguns principis bàsics que certs polítics sembla que hagin oblidat.

Encara no coneixem la sentència, de manera que a tots els efectes estem parlant de presos preventius i en aquest sentit estan emparats pel principi de presumpció d’innocència; en conseqüència, i basant-nos en el respecte a les persones implicades, l’indult no hauria de ser mai una moneda de canvi.

Dit això, quan es parla de l’indult sembla que s’ignori que a més del mateix condemnat també el poden demanar els seus familiars o altres persones a títol individual; fins i tot el mateix tribunal sentenciador, el Tribunal Suprem, el ministeri fiscal, el jutge de vigilància penitenciària o el mateix govern, cosa que en fa encara més inapropiada una discussió prèvia.

Però no es pot negar que l’indult sempre s’ha considerat una figura controvertida que es remunta a temps passats. De fet, és una excepció del principi de separació de poders i del 'ius puniendi' (“dret de càstig”) de l’Estat, per la qual cosa la seva aplicació ha de ser delimitada i acotada. Ha d’estar inspirada en raons de justícia, equitat o utilitat pública i s’ha de fonamentar en raons de justícia material aplicades a un cas concret. Segons la Constitució, l’indult l’atorga el rei i es coneix com a dret de gràcia, regulat per la llei de 18 de juny de 1870 i modificat per la llei 1/1988, de 15 de gener, i d'altres de posteriors, així com també pels articles 4 i 130 del Codi Penal.

La nostra Constitució prohibeix l’indult general, però permet els indults particulars, que poden ser totals o parcials. Una dada a apuntar és que la seva tramitació exigeix entre altres coses l’informe del tribunal sentenciador, cosa que no deixa de ser complexa en la mesura que és el mateix que ha fixat la pena, amb la diferència que ara haurà de considerar raons d’equitat i justícia. Val a dir que, tot i que l’informe no és vinculant, actualment en la majoria dels casos que s’ha concedit l’indult el dictamen era favorable.

Al meu entendre, el més important en un indult és què el motiva –que en definitiva és el que consolida la seguretat jurídica i alhora ofereix transparència–. Si bé les causes concretes que fonamenten la concessió de l’indult no estan definides, a la pràctica les més comunes són: quan es dona una vulneració del dret fonamental a un procés sense dilacions indegudes, quan sembla que no s’ha respectat el principi de proporcionalitat en les penes, davant d’un canvi doctrinal de la jurisprudència, o en situacions excepcionals dels mateixos autors. I tampoc no és imprescindible el requisit de penediment.

Si bé es tracta d’una mesura excepcional, el nombre d’indults que s’han concedit a Espanya en el passat ha estat elevat. Curiosament, és en l’època del govern d’Aznar quan es van concedir més indults, especialment els que afectaven casos de corrupció. En aquest sentit, des del 1996 hi va haver 227 indults relatius a delictes de corrupció; 139 corresponents a l’època Aznar, 62 a Zapatero i 17 a Rajoy.

Les xifres indiquen que entre el 2007 i el 2012 la tendència ha estat d’una mitjana de 400 indults anuals. A partir d’aleshores, s’han anat reduint: dels 190 casos del 2013, s’ha passat als 26 del 2017. En aquest sentit, sembla que la tendència és clarament a la baixa.

Malgrat que cal reconèixer el problema de la discrecionalitat en la concessió dels indults, al meu entendre continuen sent necessaris en la mesura que poden resoldre situacions personals o socials que les lleis no tenen en compte, o bé casos en què l'estricta aplicació de les lleis pot arribar a ser manifestament injusta.