Justícia compassiva

Un antic president del Tribunal Suprem acostumava a dir que la justícia era poc fotogènica, ja que almenys la meitat dels que sortien a la foto no somreien; amb això, d’alguna manera donava a entendre que sempre hi havia una part que quedava descontenta. Aquests dies hem vist amb bastanta claredat que la justícia ens sembla bona quan ens dona la raó i dolenta quan no ens la dona.

Ningú no dubta que la funció dels jutges és aplicar la llei, però la llei no és blanca o negra, i encara menys en un bosc legislatiu com el que configura el nostre ordenament jurídic. Però la temptació és clara: la justícia serà bona quan s’acosti als nostres plantejaments o reivindicacions i la considerarem injusta quan el resultat se n’allunyi.

Tothom té dret a criticar les decisions judicials, si bé és obligatori obeir-les. Tanmateix, quan són els mateixos jutges els que han d’acatar aquestes decisions, no sembla que ho tinguin sempre tan clar. En els últims temps he mantingut en més d’una ocasió que mai vaig entendre que el jutge Llarena no acceptés la decisió del tribunal alemany de Schleswig-Holstein, però a més penso que si ho hagués fet hauria evitat molts dels problemes actuals. No hi ha dubte que el jutge va preferir retirar l’euroordre abans d’admetre només una possible malversació i es va mantenir inamovible en l’acusació de rebel·lió. Per què castigar més si podia escollir un delicte menys greu? La resposta és òbvia.

Posteriorment, ha estat el mateix Tribunal Suprem el que l'ha desestimat amb arguments molt similars als del tribunal alemany, en referència a la intensitat de la violència necessària. A mesura que passa el temps penso que si no hi va haver cap vot particular en la sentència, el delicte de rebel·lió devia quedar descartat per la majoria de jutges gairebé des de l’inici.

Però no oblidem que l’acusació de rebel·lió portava aparellada l’aplicació de l’article 384 bis de la Lecrim (llei d’enjudiciament criminal), ja que els encausats estaven en presó preventiva i l’ordre de processament era ferm. Si Junqueras no hagués estat acusat de rebel·lió i en presó preventiva, probablement no s’hauria produït cap dels problemes que van tenir amb la seva candidatura a parlamentari i els derivats de la seva immunitat com a tal.

Aquestes reflexions en aquestes dates m’han fet venir a la memòria el cas d’un jutge de vigilància penitenciària que denegava sistemàticament els permisos de Nadal als presos. Els presos ho recorrien davant de l’Audiència Provincial, que els donava la raó; però els servia de ben poc, ja que quan arribava la resolució ja feia tres mesos que havien passat les festes nadalenques. Això sí, el jutge de vigilància seguia denegant els permisos una vegada i una altra.

Els jutges, a més d’impartir justícia a través de la interpretació de les lleis, han de tenir ben present fins a quin punt les seves decisions poden arribar a ser inadequades a causa dels endarreriments que es produeixin i, en conseqüència, dels danys col·laterals o de qualsevol altra circumstància aliena al mateix procés. La independència judicial no pot ser un paraigua que ho justifiqui tot. Pendents de la decisió del TS respecte de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea -i ara que ja hem conegut el posicionament de l'Advocacia de l'Estat-, em pregunto com l’acataran i com la faran efectiva i, per tant, quin efecte tindrà sobre les demandes legítimes d’Oriol Junqueras.

Però voldria destacar que la justícia també hauria de ser compassiva. El filòsof Norbert Bilbeny en el seu llibre sobre aquesta qüestió apuntava: “La vida de tots és mortal, efímera i contingent –avui es té i demà pot ser que no–; i si, a més, pateix un dany intencionat i evitable, patim, aleshores, injustament dues vegades”.

La justícia entesa d’aquesta manera tampoc no pot ser retribucionista ni venjativa i, en paraules del papa Francesc, “si no som capaços d’unir la compassió a la justícia, acabarem sent éssers inútilment severs i profundament injustos”.

Pot ser que en el clima actual aquestes paraules sonin a música celestial o, el que és pitjor, a ingenus desitjos nadalencs benintencionats. Però no és el primer cop que ho dic: la justícia, al meu entendre, també hauria de generar grans dosis d’empatia i no només d’enfrontament. Però és que, a més, la compassió està molt unida al perdó; i el perdó, a la reparació del dany. Cal advocar per una concepció del delicte i especialment de la pena que posi l’accent en les necessitats i en el restabliment de la pau social, en clara substitució de les idees d’aïllament i càstig.

No voldria acabar aquestes línies sense desitjar una molt bona entrada d’any als lectors i lectores del diari i a les persones que hi treballen. Totes, sense excepció, són necessàries en una societat que esperem que amb el canvi de dècada sigui com el títol d’aquest article, més compassiva. Bon 2020!