La Manada: d'on venim i cap on anem

El cas de la Manada ha sacsejat amb força la societat. Més enllà de la sentència del Tribunal Suprem, m’agradaria destacar tres encerts i tres dubtes, no tant de la decisió en concret com des d’una perspectiva de política criminal.

Però abans d’això permetin-me un breu recorregut històric per saber d’on venim i cap on anem. En el passat, els delictes de violació tenien la consideració de delicte contra l’honestedat, i la comprovació que la víctima fos realment una dona “de merescuda honra” formava part d’una qüestió fonamental, ja que es tractava d’un atac a la decència.

L’estricta anàlisi de la seva conducta, dels seus costums o de la seva intimitat ha constituït al llarg del temps un autèntic calvari per a les dones, si no un procés de degradació. Fins i tot es va arribar a discutir si la violació d’una prostituta no era tal, ja que aquesta dona estava mancada d’honra. Pacheco, un il·lustre penalista del segle XIX, deia: “¿La llei ha de garantir de la mateixa manera aquests brutals rampells a una prostituta que a una verge; a la que viu amb complet divertiment que a la que educa els seus fills a la llar domèstica?” No és d’estranyar, doncs, que moltes dones ni tan sols volguessin denunciar les agressions sexuals per no haver de patir una segona victimització, amb el risc afegit que no se les cregués. Ja se sap què diu el refrany en castellà: “La mujer en casa y con la pata quebrada”.

Però això no només passava amb els delictes de violació. La història és que veníem d’una legislació i uns costums que consideraven que aquestes conductes eren “delictes contra l'honestedat” i que equivalien a atemptar contra una determinada “moralitat sexual”. En alguns casos es protegia la llibertat sexual, però en d’altres el que es protegia era la moral sexual familiar (adulteri, amistançament o incest) i la decència. Passava el mateix en el cas de l’estupre –accés carnal sense violència a menors germans o descendents– o quan es realitzava mitjançant engany o abús de superioritat. Curiosament, tots aquests delictes deixaven de perseguir-se quan es donava el perdó de l’ofès, o més ben dit l’ofesa, o bé aquesta accedia al matrimoni amb l’ofensor.

Així que el curs de la història no només es canvia amb lleis sinó sobretot amb actituds. Reconèixer que els homes han estat socialitzats amb criteris de poder i autoritat, mentre que les dones han estat educades en la submissió i l’obediència és, com a mínim, un primer pas per canviar algunes coses.

Tot i que això forma part del passat, encara té reminiscències actuals que hem pogut comprovar a través del cas de la Manada. Del resultat final en voldria destacar tres encerts i tres dubtes.

Tres encerts:

Deixar de qüestionar la víctima. El comportament de la víctima no té o no hauria de tenir res a veure amb l’agressió sexual. No és a la víctima a qui s’està jutjant, sinó als agressors. Deixar de qüestionar la víctima, d’investigar-ne el passat o posar en dubte el seu testimoni és el primer punt de partida.

Consentiment versus sotmetiment. Finalment la sentència deixa clar que les dones no han de ser unes “heroïnes de ficció" per repel·lir o evitar una agressió sexual. Hi ha moltes maneres d’exercir la violència i la intimidació, i, en conseqüència, també moltes maneres de resistir-se. Però el sotmetiment no significa que s’estigui donant un consentiment implícit o tàcit, sinó que de vegades por ser l’única estratègia possible per sobreviure.

Consciència col·lectiva. Certament, ha estat a gràcies al moviment feminista que la resta de la societat ha pres consciència de la necessitat de combatre les agressions sexuals. Gràcies al testimoni i les denúncies de moltes dones, són molts els homes que s’han sentit interpel·lats i han decidit lluitar contra conductes inacceptables en una societat que predica una convivència pacífica. La posició d’homes allunyats de la violència masclista ha deixat de ser una actitud passiva d’exculpació, i n’és una mostra la presència cada cop més nombrosa d’homes que es manifesten en dates assenyalades com el 8-M.

Tres dubtes:

El caràcter exemplaritzant. La sentència pretén tenir un caràcter exemplaritzant amb la condemna a quinze anys de presó. Així, he llegit en alguns mitjans que es considera que això evitarà que es cometi aquest delicte per la por a un càstig tan sever. Cras error: al meu entendre, tal consideració ens podria portar a reintroduir la pena de mort o la cadena perpètua, ja que com més greu fos el càstig, segons aquesta teoria, es produirien menys delictes. La realitat és que la por al càstig no opera directament sobre aquest tipus de delinqüència.

Creure que el dret penal arreglarà tots els problemes. A nivell d’opinió pública són conegudes les campanyes de petició d’exemplaritat en els càstigs contra la delinqüència sexual com una forma de protecció de les víctimes; una orientació que apel·la a la funció simbòlica del dret penal com a resposta i que sempre reivindica unes penes fermes, severes i exemplaritzants. Tanmateix, aquesta petició d’una llei penal més severa podria interpretar-se com una fragilitat de les dones i reforçar en part el rol de l’home mascle, capaç de demostrar una agressivitat masculina sense que li importin ni la prohibició de les lleis, ni el dolor de la víctima.

Davant d’aquestes posicions, destaca un corrent minoritari del feminisme que no confia gaire en el dret penal tradicional i proposa altres fórmules per resoldre els conflictes, però que de vegades són despectivament considerades com a “tècniques femenines” massa suaus o poc castigadores. Com a exemple, podem esmentar que la mediació penal, que seria molt aconsellable en determinats casos, està prohibida en els delictes de violència masclista.

En casos de gran ressò mediàtic els jutges poden estar influenciats per la pressió social? Dubte perillós i difícil de definir: fins a quin punt els jutges interpreten en aquests casos correctament les lleis vigents –una altra cosa és que hi hagi la necessitat de canviar-les– o també poden estar influïts per la forta pressió social. Però la imparcialitat judicial no hauria de tenir excepcions, per més que les raons que puguin portar a prendre determinades decisions tinguin un component ètic i moral lloable.