L’apocalipsi encara trigarà
La política espanyola tendeix al drama i a les admonicions sobre l’apocalipsi, i la sessió al Congrés de Diputats va ser una bona prova de la incapacitat dels partits espanyols majoritaris per construir un espai de debat honest, assossegat i compartit sobre el futur d’Espanya. Atiats per la premsa reaccionària que sempre està al caire de l’atac de nervis i, encara més, per la pressió de l’extrema dreta, el debat d’investidura va anar sobrat de desqualificacions, oratòria florida feixistoide i grandiloqüència buida de contingut. Molta floritura per evitar admetre que el fons seriós del debat és l’actualització de la idea d’Espanya al segle XXI. Si una cosa va quedar clara és que la dreta està a favor de la involució començada amb Aznar i el Tribunal Constitucional, i la ultradreta, de la involució de les involucions del franquisme. El seu projecte de futur per a Espanya és tornar al passat unitarista i homogeni. El debat d’ahir va continuar intentant evitar el nucli de la qüestió que està corrompent el Congrés: la incapacitat per admetre que el sistema institucional espanyol s’ha consumit en ell mateix, s’ha exhaurit, i els polítics espanyols no tenen ni la capacitat de diàleg de la Transició ni la intel·ligència per admetre que la judicialització ha erosionat l’exercici democràtic. Que la qüestió catalana s’ha convertit en la qüestió espanyola.
Quin model d’estat s’obrirà camí en els pròxims anys amb un govern de centreesquerra amb suport d’ERC i el PNB? Després d’una jornada sencera de debat no està clar què proposa el PSOE per a la Catalunya autonòmica, però Pedro Sánchez va fer un canvi de discurs: va admetre errors d’estat i va oferir un reset i recomençar seient en una taula de diàleg formada pels governs de Catalunya i Espanya. Bàsicament l’oferta és, en les seves paraules, “tornar a la política un conflicte polític” i deixar de banda la judicialització. L’oferta és molt poc en termes d’una democràcia normalitzada, però resulta una novetat interessant si repassem els últims anys de les relacions entre Catalunya i Espanya; si recordem que avui hi ha líders socials i polítics condemnats a llargues penes de presó i exiliats.
Malgrat el torpede de la JEC contra la investidura, ERC ha entès que el millor regal que podria fer a les forces de la reacció és vetar la investidura del PSOE i, en definitiva, ha pactat sortir de la trinxera i explorar el terreny. El resultat és incert, però no hi ha cap altra estratègia amb millors perspectives que intentar afrontar el desafiament de desfer el nus i assumir els costos de fer política, evitant que sigui la dreta ultramuntana la que marqui l’agenda.
L’evolució de la negociació entre governs és una incògnita, però després d’anys de repressió i frustració cal donar una oportunitat al diàleg o, dit d’una altra manera, cal donar opció a una nova decepció sobiranista o a una transformació d’Espanya i que siguin les urnes les que donin la veu als ciutadans sobre la bondat o no del resultat. El govern espanyol haurà d’optar pel progrés o per l’Espanya de l’obscurantisme i seran les urnes les que donaran la veu als catalans i les que decidiran quina és la força real de sobiranistes i autonomistes.
Paral·lelament, el Parlament feia costat simbòlicament a Quim Torra en defensa de la figura institucional de la presidència de la Generalitat, malgrat les diferències polítiques i la solitud del president. Si la política espanyola tendeix a la hipèrbole, la política catalana tendeix a la simulació, i el president Torra va demanar “unitat estratègica” i convocar l’Assemblea de Càrrecs Electes per establir el marc de la negociació amb l’Estat després d’haver-se distanciat de la posició dels republicans al Congrés. Torra, atropellat per una decisió abusiva d’un òrgan incompetent, va proposar “plantar-nos i defensar la democràcia”. Sense la concreció necessària perquè sàpiguem exactament què significa “plantar-nos”.
El president Torra guanyarà temps amb els recursos contra la decisió de la Junta Electoral Central, que ha sobrepassat clarament les seves atribucions. I després? Veurem en les pròximes setmanes si el Suprem inhabilita el president per una simple pancarta. El camí s’aniria obrint en direcció a la convocatòria d’unes eleccions que tancaran el cicle electoral. Dins d’ERC i també en l’àmbit postconvergent hi ha soterradament una voluntat no minoritària d’iniciar un nou capítol. Però és el president qui té el botó nuclear de la convocatòria electoral, i la seva decisió afecta tant els contrincants polítics com l’espai desordenat de la postconvergència.