Els que fan camí

A Catalunya, set anys de manifestacions havien dibuixat prou bé la sociologia del sobiranisme. Famílies senceres anaven a les manifestacions any rere any i demostraven al món amb pulcritud la força cívica i pacífica de la seva demanda política. Any rere any anaven acumulant frustració per l'incompliment del somni que alguns havien presentat a tocar i acumulaven ràbia per la manca de resposta de l'Estat a una demanda democràtica i pels abusos de poder. Des de l'1 d'Octubre, Catalunya –no només el sobiranisme– no havia compartit una indignació tan gran com aquests dies. L'emocionalitat s'ha tornat a desbordar amb la dura sentència del Procés i amb els líders socials i polítics a la presó no hi ha qui canalitzi la ràbia de joves que ja no estan disposats a fer marxes exemplars de centenars de quilòmetres amb sensació d'inutilitat i d'uns altres que simplement desborden d'ira. La reacció violenta d'uns quants va coincidir aquest divendres amb una nova demostració cívica de centenars de milers de persones que protesten contra una sentència injusta i que demanen una solució dialogada i civilitzada a un problema que es va podrint. Milers de caminants exemplars que van omplir carreteres i carrers, convençuts que només pacíficament i a les urnes es pot aconseguir la independència, són el nucli del fenomen polític. Avui potser algú creu que els de la gasolina són aliats per forçar l'Estat, sense adonar-se que només són l'enemic capaç de dinamitar el sobiranisme des de dins.