Una guerra hauries d'haver passat

Tots hem sentit algun dia una persona estimada de la generació del anys 30 mirant-nos de reüll, negant amb el cap i responent a les nostres amargues queixes infantils amb el mític "Una guerra hauríeu d'haver passat" dit mig de broma, mig seriosament. Els que van viure la guerra civil han treballat per al nostre confort però mirant-nos algun cop amb la distància vital dels veterans del Vietnam. Aquests, els nens i nenes de la guerra, són el que avui estan morint a casa sense rebre visites o a les residències en millors o pitjors condicions de soledat i benestar. Per la seva fortalesa i capacitat de sacrifici els devem, com a mínim, no fer el ridícul i deixar de queixar-nos. Si estem vius i tenim una casa per confinar-nos podem deixar de queixar-nos per respecte als que van estar o avui estan en la primera línia del patiment. Com diu una pancarta amb lletra de pal que algú ha escrit en un llençol i ha penjat en un balcó del passeig de Sant Joan, "La meva mare és metge i treballa per a tu, què fas tu per ella? Queda't a casa". D'aquesta crisi n'haurem d'aprendre moltes coses, i si en sortim i som conscients que tenim l'obligació de callar més i parlar menys, de queixar-nos poc i de remar i millorar l'entorn dels que ens envolten, potser començarem a entendre que la vida anava seriosament. El poeta Joan Margarit diu sovint que "la vellesa t'ha d'agafar llegit", però em temo que la recomanació val per a tota la vida.