Esther Vera: “Davant l’allau d’informació la gent necessita periodisme”

Vas començar a Ràdio Miramar, als 18 anys, i després vas anar a TV3 com a becària.

Sí. En aquell moment, per entrar a TV3 a fer la beca i poder triar la secció a la qual et volies dedicar havies de fer un examen. I el vaig fer, perquè jo volia dedicar-me a la informació internacional. Estem parlant de l’any 89, un any fantàstic per fer informació del món. Queia el Mur de Berlín, s’elegia Havel, es reprimia a Tiananmen.

I els últims anys els has passat en allò que, en argot, els periodistes en diem el costat obscur, al departament d’Economia, amb el conseller Andreu Mas-Colell.

És un màster personal i professional. De fet, això del costat obscur... Saps? Ho és tant com ho siguis tu, perquè finalment el que estàs fent és gestionar informació, i moltes vegades té tants o més a prioris qui truca que qui està responent. Això m’ha ensenyat que d’obscurs n’hi ha a tot arreu.

Com se’t va creuar l’ARA en el camí?

Ho va fer des del primer dia, perquè ja quan va néixer amb el Carles Capdevila vam parlar de com col·laborar. Era un mitjà que feia molta il·lusió perquè desafiava els elements: la crisi periodística, la del sector, l’econòmica, i representava la Catalunya del segle XXI: jove, modern, exigent, bonic... I crec que hi ha alguns articles meus publicats els primers dies. Però qui es va creuar llavors de manera del tot imprevista en el meu camí va ser l’Andreu Mas-Colell.

Fitxes pel Govern o per Mas-Colell?

Per Mas-Colell, francament. Jo havia estudiat polítiques i periodisme, i no vaig poder resistir la temptació de mirar la cosa pública des de prop. M’atreia veure com funcionava la maquinària de l’administració, la presa de decisions, i treballar al costat d’un senyor que, ara ve el tòpic, podria ser Nobel d’economia. Quan has treballat al seu costat saps perfectament que és cert. És una persona d’una intel·ligència molt profunda, amb un gran sentit de l’humor, i amb una gran capacitat de servei al país. Jo li deia que no volia fer el pas, perquè no volia etiquetes i ell em va enganxar dient-me: “Fes com els americans, que sovint dediquen dos anys al servei públic”. I em va dir: “És el mateix que ha fet el meu fill, fent els pressupostos de l’administració Obama”. I li vaig dir: “D’acord, dos anys”. Però els dos anys en van ser cinc, perquè la situació del país al cap de dos anys era realment molt, molt, molt complexa: la institució havia fet pràcticament fallida, la crisi del deute sobirà tenia l’euro al llindar del col·lapse… Han sigut anys molt intensos.

Quins han sigut els teus mestres?

Els companys que treballen amb tu sempre acaben sent mestres, però, per dir noms, el Martí Anglada, que em va ensenyar a intentar ser hiperescrupulosa en la informació; l’Iñaki Gabilondo, que em va ensenyar a ser ponderada en les afirmacions i a escoltar; el Josep Cuní, que em va ensenyar a tenir nervi... l’Enric González quan erem corresponsals. No ho sé, moltíssims articulistes que he seguit tota la vida, David Remnick al The New Yorker ; Art Buchwald, que escrivia cròniques delicioses amb un sentit de l’humor i una ironia finíssims; els grans periodistes americans, que saben anar al moll de l’os dels temes amb brevetat i pulcritud, sense cap artifici, afilats. Hi ha una dona que m’ha agradat moltíssim, Françoise Giroud, que és una de les fundadores de L’Express. I evidentment els clàssics: Xammar, Pla, Rodoreda, Gaziel...

Com veus el teu paper de directora?

És una feina d’equip. La meva part l’entenc fent seguiment de temes, animant la gent perquè doni el millor d’ella mateixa, perquè els periodistes necessitem divertir-nos treballant. Per tant, m’agradaria aconseguir que cadascú sigui allà on pugui rendir més, on es pugui divertir més i on faci la millor informació. I si fa la millor informació, jo seré al darrere també per protegir-lo i ajudar-lo.

En el discurs a la redacció el dia que vas ser presentada vas parlar de fer vell periodisme amb nous mitjans.

Sí, perquè crec que l’únic que estem canviant és la manera de transmetre. Davant l’allau d’informació, el que hi ha és un gran soroll, però els ciutadans necessiten informació ben garbellada i jerarquitzada, i això només ho poden fer els periodistes. Hi ha robots que fan informacions prou correctes perquè siguin llegibles, però hi ha coses que no les podrà fer mai un robot. Tu saps quan tens al davant algú que t’està prenent el pèl, o saps molt bé quan algú et deixa anar una pista que cal seguir. I, com deia sempre un col.lega:ss “Davant del dubte, periodisme”. Hem de fer bones històries i explicar-les bé, amb múltiples canals per fer-les arribar.

La visió del Carles Capdevila és molt present a la línia editorial de l’ARA. Per exemple, en la importància que dóna sempre a l’educació. Quina petjada t’agradaria deixar?

No ho sé gaire bé encara, probablement moltes. Però m’agradaria que les coses que funcionen les mantinguem. Si l’educació s’ha convertit en un tema d’aquest diari, no deixarà de ser-ho. Crec que és el millor llegat i el motor de l’ascensor social . Seguirem sent un gran referent en temes d’educació, i en altres, com d’economia, internacional, cultura... Finalment, hem de ser el referent de la Catalunya del XXI, la que s’atreveix a mirar des d’aquí cap al món. M’agradaria que fos un diari obert, que pogués ser atractiu i arribar a gent molt diversa.

Què has descobert en aquestes primeres setmanes?

L’ARA té una redacció molt jove i amb experiència, una barreja fantàstica. Perquè són molt joves, encara tenen aquella brillantor als ulls, aquelles ganes, aquella dignitat, aquell amor propi professional. I alhora és gent amb molta experiència, perquè, durant 5 anys, del no res han fet un diari que és un molt bon diari, que ha trobat un espai al quiosc, a la web, als llocs on es prenen les decisions, ja siguin econòmiques o polítiques, del país. He descobert un diamant.

El model econòmic de l’ARA ha volgut dependre tant com ha pogut dels seus subscriptors. En aquests moments, l’ARA en té vora 35.000. Com creus que podem continuar fent rendible aquest model?

Com més forta sigui l’empresa, i l’empresa són els seus subscriptors i lectors, més lliure podrà ser la redacció, més lluny podrem anar, més interès tindrem, això és un peix que es mossega la cua. Per tant, es tracta de fer un producte amb molta qualitat, que interessi cada cop més subscriptors i més lectors, sense perdre de vista que cal tenir també interès per als anunciants.

Penso que els periodistes tenim tendència a transferir els nostres problemes a l’opinió pública, però també és veritat que treballem en una de les línies de defensa de la democràcia, com és la llibertat de premsa. Quina part creus tu que no hem de transferir a la gent i sobre la qual hem de deixar de queixar-nos?

Les ingerències. Van en el sou del periodista. Tothom intenta influir, la gràcia és que no ho aconsegueixin, no? O que ho aconsegueixin quan tenen raó, els periodistes no som infal·libles. Però de les pressions… D’això cap queixa.

El juny del 2010, en el moment de la sentència de l’Estatut, vas escriure a El País un article titulat “ España por imperativo”, on afirmaves: “ Cataluña ve con naturalidad pasar del «Me duele España» a «¿A quién le interesa España?»”. On som ara?

En aquell moment moltes persones van fer una desconnexió natural, i jo percebia que era l’última ocasió en què un poble civilitzat decidia un encaix a Espanya d’una manera més oberta i més lliure. I això es va acabar amb un cop de porta al nas, en forma d’abús de poder del TC. I això és el que ha passat, no? Que una gran majoria dels catalans han vist que no hi havia ningú escoltant a l’altra banda. I on som ara? Davant d’un nou cop d’efecte que manté el procés viu i amb una majoria àmplia. Un acord in extremis que evita eleccions, però hem de mirar com queden ara les peces al tauler. El fet és que es manté el mínim comú denominador del dret a decidir i el màxim comú denominador de la independència. La clau serà garantir realment l’estabilitat governamental i prendre decisions inclusives i sòlides sense precipitacions. El procés no es beneficia de les presses i sí, en canvi, de les majories tranquil·les i els passos sòlids.

No podem passar per alt que no hi ha directores, als diaris. També per això el teu nomenament és notícia. Quina importància ha tingut en la teva manera d’exercir la professió la mirada de gènere?

Aquest és un tema molt important, no per la meva persona, però sí per la qüestió de quantes carreres de dones competents queden pel camí perquè no hi ha igualtat real d’oportunitats per accedir a determinats llocs. Aleshores, sense centrar-ho en mi, ho podem contestar amb una altra pregunta: quin percentatge de dones surt de les facultats de periodisme? Probablement parlem de bastant més del 50%. I quantes realment estan representades als llocs de decisió dels grans mitjans? Aquesta és la resposta, aquest és el càlcul, i és un càlcul vergonyós. I després hi ha la mirada. Una dona amb caràcter és una histèrica, si té projecte professional és una ambiciosa... Són coses que hauríem d’anar canviant perquè som una societat prou civilitzada per fer-ho.

El The New York Times té un motto, una màxima: “Totes les notícies que mereixen ser publicades”. Si l’ARA n’hagués de tenir, se te n’acut algun?

“Periodisme honest” ja em resultaria suficient. Perquè n’hi ha que són tan grandiloqüents que no gosaria. Per exemple, a mi m’encanta el de The Economist, que des del 1843 parla d’estar “en la lluita de la il·lustració contra la ignorància”!