Gestió i veritat

“En aquest aspecte hi ha la clau de la nostra vella discussió: ¿per què, al nostre país, ningú no diu la veritat?” La cita encapçala el seu llibre El hijo del chófer (Tusquets) i la recull l’escriptor Jordi Amat d’una carta enviada per Josep Pla al seu amic, l’historiador Jaume Vicens Vives. La pregunta és inquietantment contemporània, i és que el llibre d’Amat, a qui avui entrevista Àlex Gutiérrez a les pàgines de Mèdia, està inspirat en el millor Emmanuel Carrère, que utilitza la investigació de la realitat per crear una història en forma de novel·la de no-ficció, però alhora és la crònica d’una època, d’un temps a punt de morir. El hijo del chófer és una biografia de l’assassí Alfons Quintà, que sembla inspirar-se en L’adversari de Carrère, la història d’un altre assassí que també vivia una vida falsa, aparent, mentre es consumia i convertia en un infern familiar la ficció vital que havia construït durant dècades al voltant d’una falsa identitat de metge de províncies.

Amat retrata amb més o menys precisió un home acomplexat i paranoic que feia del xantatge periodisme i que va ser capaç de matar la seva dona abans d’encertar a suïcidar-se. Però el llibre també permet aproximar-se a una època, que va ser de construcció econòmica, institucional i cultural, però també un temps d’institucionalització de la corrupció i d’una certa asfíxia.

Jordi Pujol va ser un animal polític capaç de reconstruir un país, però ni ell ni els seus successors, ni evidentment la nostra societat, han sigut capaços de fer aflorar una elit amb valors republicans i meritrocràtics, i sincera amb l’opinió pública.

L’herència de la Transició s’ha exhaurit a Espanya i també a Catalunya, on l’alternativa de construcció del país que ha representat el Procés està en via morta a l’espera de la recomposició política de l’espai independentista, avui encara sense nord i amb lideratges que posen en dubte fins i tot la utilitat de les institucions. Dubtar de la utilitat de la gestió pública durant la pitjor crisi econòmica que ha viscut la Catalunya democràtica és una irresponsabilitat només comprensible des de l’enlluernament ideològic que desconnecta de les necessitats d’una societat complexa, plural i en una crisi real que pot acabar amb empreses, somnis, estudis i el futur de tantes persones.

Quan la política no és útil no es pot esperar ni respecte institucional ni capacitat conjunta de construcció d’allò que ens és comú. I avui el govern de la Generalitat corre el risc de desconnectar-se de milers dels seus ciutadans. Quan no es gestiona de manera competent, no hi ha lideratge clar i la política sembla reduir-se al regat curt entre socis que desconfien mútuament i no es respecten, no es pot demanar gaire més responsabilitat a l’opinió pública.

Les eleccions seran una oportunitat per parlar clar i acabar amb l’autoengany dels que actuen com si la realitat no s’imposés o com si la gent necessités ser protegida de la veritat. De fet, en aquesta direcció sembla que vagi finalment el president Carles Puigdemont, que ha decidit verbalitzar als seus electors potencials el que l’any 2017 sabia. Puigdemont no pot tornar si no es treballa una amnistia, i és del que hauria d’estar parlant el Parlament de Catalunya, perquè només amb la sortida dels polítics independentistes empresonats i amb el retorn dels exiliats es podrà mirar endavant de manera efectiva. El govern de Pedro Sánchez no els amnistiarà, però exigir-ho i pressionar és fer política. De moment la reforma del delicte de sedició que el ministre de Justícia espanyol amaga amb presentar en les properes setmanes obre més incògnites que certeses i s’ha de veure si els partits sobiranistes poden votar-la.

ERC s’ha mogut i ha fet una aposta per fer valer els seus escons al Congrés de Diputats a favor de polítiques d’esquerra amb un Rufián que no troba el to. I JxCat ha de decidir què vol ser ideològicament i aclarir la seva estratègia. El seu gran actiu és Carles Puigdemont, però els electors saben que no serà el candidat efectiu i al febrer s’hi jugarà la raó de ser com a proposta política.

Dels equilibris entre sobiranistes en dependran els acords futurs, òbviament, i també l’horitzó sobiranista. Però també en dependrà el futur de Puigdemont i del seu espai polític. Mentre el PDECat arrossega el seu passat i intenta fer inventari dels actius -que també n’hi ha- del pujolisme, JxCat ha de demostrar si una llista improvisada en un clima d’enorme emocionalitat i ràbia pels Fets d’Octubre i el 155 aconsegueix convertir-se en una proposta política a llarg termini. En tres anys el clima polític ha canviat i tots els actors haurien d’acceptar que la societat demana avui gestió i veritat.