Els del "Ja m'avisaran"

A l'espera de la sentència contra els líders polítics i civils de l'independentisme arriba una Diada estranya. Les crides a la unitat dels sobiranistes coexisteixen amb la confrontació pública de les estratègies de futur dels partits, i l'ambient d'alegria d'altres Diades es confon ara amb una barreja de frustració i d'indignació pels empresonaments i pel judici contaminat des de la instrucció. Alguns voldrien prémer l'accelerador, malgrat els resultats obtinguts, i altres no amaguen el seu desconcert i desmotivació. Aquest any la Diada arriba en ple compàs d'espera, amb bona part de l'opinió pública pendent de quina serà la reacció de les institucions i de la societat a la sentència, i s'equivoquen els que donen les aspiracions sobiranistes per acabades. De moment, la por a la reacció a la sentència a Catalunya ha impedit que Sánchez hagi tancat un acord d'investidura amb Unides Podem i res fa suposar que la indignació per l'abús de l'estat de dret sigui menys transversal ni menys intensa que la del 3 d'octubre. Molts catalans que avui es miren la política amb una certa desconfiança, amb cansament i amb un "Ja m'avisaran quan es posin d'acord", no dubtaran a sortir al carrer si la sentència és, com es tem, un despropòsit. Si el govern espanyol confia que la frustració actual es dissoldrà, s'equivoca. La incapacitat política, la covardia i l'abús dels instruments de l'Estat funcionen com un cohesionador de l'independentisme.