Respecte per l’antiheroïna

Com tantes coses, això del feminisme és una qüestió de respecte. De respecte pel talent, les aspiracions i el temps dels que t’envolten, se t’assemblin més o menys. Respecte pels que no han fet vaga perquè no volen o no poden i respecte pels que han sortit al carrer massivament cridant les velles i les noves consignes i escoltant la renovació de la reivindicació feminista en la veu de les noies que no pretenen ni haver de ser valentes per anar pel carrer, ni ser mares treballadores heroiques i esgotades assumint rols impossibles. També és una qüestió de respecte que les dones que es reivindiquen en plenitud no tinguin dret a la queixa només un dia i siguin tractades sense paternalismes. Quan una idea comença a ocupar un gran espai social, l’espai del políticament correcte o d’un pacte social entre ciutadans, es posa de moda i surten els conversos. La benvinguda més calorosa a tots aquells que cauen del cavall. Però tindrem memòria. El postureig d’un dia ja no és suficient. Les joves que aquest dimecres es manifestaven ho volen tot i no tenen complexos. No estan disposades a demanar permís. Com deia una pancarta a Gran Via “Sola, borracha quiero llegar a casa”. S’han cansat de ser perfectes, dòcils i calladetes. Saben que tenen dret a ser tan immadures o tan centrades com els seus amics i que l’embolcall de la dona princesa, tan discreta ella, o la visió mariana que les valora únicament per la seva capacitat reproductiva no són precisament els seus millors aliats .