Pilota de partit
La política catalana és un formiguer on vells i nous lideratges busquen encara el seu lloc en un nou escenari en construcció. Si algú pensava que la política podria tornar al que es coneixia com “la normalitat” ja pot perdre tota esperança, perquè a força de greuges, errors i decepcions, la societat catalana s’ha transformat ideològicament i el sistema de partits que va implosionar està encara lluny d’estabilitzar-se. I si els lideratges encara es van construint i col·locant per disputar el següent joc, la capacitat de la justícia per convertir la pilota de set en pilota de partit i descavalcar els lideratges interns i la majoria parlamentària sobiranista és encara enorme. Una justícia que sembla tenir més entusiasme patriòtic que respecte pels drets polítics i por de quedar en evidència al Tribunal Europeu de Drets Humans.
És cert que pilotes de partit n’hi ha hagut moltes en els últims anys i que les audàcies polítiques han permès que el Procés sobrevisqués al 2017 i que resisteixi fins avui, encara que debilitada, la majoria parlamentària sobiranista malgrat les seves distàncies. Catalunya torna a estar davant d’una decisió transcendental que pot fer fracassar els pressupostos i portar el país a eleccions.
Si no es torna a ajornar el ple del Parlament convocat per dilluns a la tarda, la cambra haurà de respondre a la decisió del Tribunal Suprem de no aturar de moment el posicionament de la Junta Electoral Central (JEC) de deixar sense escó el president de la Generalitat, Quim Torra.
Exactament, el Parlament haurà de respondre a la interlocutòria en què el Suprem respon negativament a la defensa del president Torra -amb el ministeri fiscal en la mateixa línia-, que demanava suspendre cautelarment la decisió de la JEC de privar Torra de la condició de diputat. El fons de la qüestió i la sentència ferma encara estan per arribar, però el secretari general i el president del Parlament hauran de pronunciar-se.
El temps s’ha accelerat i les negociacions es multipliquen amb objectius diversos i arbres de decisió que tenen pocs objectius comuns més enllà d’intentar que l’opinió pública consideri que és a l’altra força política a qui li tremolen les cames davant de la força de l’Estat.
Tot i que els lletrats del Parlament van acceptar la interpretació que Quim Torra podria mantenir el càrrec de president de la Generalitat malgrat no ser diputat, el president es reafirma en la seva posició que “cap batalla és menor” i sap que pot procedir a convocar eleccions havent posat abans els funcionaris i el president del Parlament contra la paret del compliment de les ordres judicials.
En la pràctica, si Torra continua votant, la legislatura saltarà pels aires. Les votacions no seran reconegudes ni per l’oposició ni per la justícia, i no s’aprovaran els pressupostos ni cap altra llei. La paràlisi institucional estaria garantida -recordem-ho- per haver retirat una pancarta del balcó del Palau de la Generalitat fora del termini indicat per la JEC. La decisió és injusta i desproporcionada, denunciable i revoltant, un despropòsit. Però també és cert que actuar com si totes les batalles tinguessin el mateix valor i la mateixa utilitat és renunciar a fer política, que justament es basa en la flexibilitat com a mètode i la combinació de pragmatisme i idealisme en el control dels temps per aconseguir arribar als objectius estratègics.
Les eleccions s’acosten i l’escenari està obert. ERC ha aconseguit ser l’interlocutor del govern de l’Estat i consensuar internament una estratègia. JxCat va néixer com una llista electoral improvisada en un moment de crisi absoluta per fer front a les eleccions del 21 de desembre del 2017 sota el lideratge de Carles Puigdemont, i posteriorment la maquinària territorial del PDECat en les municipals li ha permès sobreviure. Torra s’ha bunqueritzat, Puigdemont ha obtingut l’escó al Parlament Europeu i l’espai postconvergent continua sense aconseguir un acord intern que permeti nous lideratges i un programa clar. Fonts coneixedores de les converses internes de l’espai polític no descarten avui una escissió del sector més pragmàtic de la postconvergència. Són conscients que l’acció política ha estat més centrada en el simbolisme i en la reacció als embats de l’Estat que no pas en la gestió de la cosa pública, en contra de les intencions expressades amb la recuperació de les institucions després del 155.
Aquesta actitud de resistència sense projecte comú dels partits sobiranistes explica el malestar dels ciutadans expressat en l’última enquesta del CEO, realitzada després de les eleccions del 10-N i enmig de les negociacions per a la investidura i les divergències entre els dos socis de govern. Avui sis de cada deu catalans creuen que l’executiu no sap com resoldre els problemes del país, vuit punts més que fa un any (53%), quan el 2016 eren el 44% i el 2011 només del 42,3%.
Els principals problemes són la insatisfacció amb la política i els polítics (36,8%), seguida de les relacions Catalunya-Espanya (30,9%) i l’atur i la precarietat laboral (23,3%). Amb aquest panorama seria interessant tenir uns pressupostos que permetin gestionar el país, però també ho seria anar a eleccions i que fossin els ciutadans els que indiquessin el camí.