Són les urnes, estúpids!
Són les urnes i només les urnes les que donen legitimitat als projectes polítics. Són les urnes una vegada i una altra les que diran si els catalans majoritàriament volen ser independents i són les urnes les que deixen els abusos de poder i la judicialització de la política espanyola en evidència al món mundial.
L’alt tribunal europeu ha donat aquesta setmana una lliçó històrica al Tribunal Suprem espanyol de Marchena. El missatge no pot ser més clar: un candidat esdevé eurodiputat en el moment de la proclamació dels resultats i, a més, per tant, gaudeix de la immunitat del càrrec.
Protegint judicialment les decisions dels seus ciutadans i dels electes més enllà dels països als quals pertanyen, el TJUE ha fet un gran pas per a la constitució d’un demos europeu. La famosa supranacionalitat ha deixat l’Espanya cañí al caire de l’atac de nervis i seria bo preguntar-se si alguns han entès mai què és Europa i com els obliga, per exemple amb el principi de subsidiarietat, que recomana que la gestió estigui per motius d’eficiència a prop del ciutadà.
Des del punt de vista de l’europeisme, aquesta ha sigut una gran notícia, que dona una mica d’oxigen en temps que ja no són d’euroescepticisme sinó de combatre directament la idea d’Europa. Mentre Vox i alguns mitjans invocaven als Terços de Flandes i cridaven a desfer-se del jou europeu, una part minoritària de l’independentisme català que fa un anys es mostrava disposada a sacrificar la permanència a la UE i l’euro, també tenia nous motius per repensar-s’ho i adoptar, també en aquesta qüestió, una estratègia basada en l’europeisme.
La decisió del TJUE canvia les coses i posa el TS en un fenomenal embolic perquè té al davant una sentència claríssima i alhora -si actua com sempre- haurà de desenvolupar la creativitat jurídica que el caracteritza per justificar el probable manteniment d’Oriol Junqueras a la presó i aclarir el futur de la seva immunitat. I tot això mentre veu com se li van complicant les reclamacions dels consellers a l’exili i del president Carles Puigdemont.
Pel que fa al govern espanyol en funcions, la sentència és el vent de cua que pot permetre un millor aterratge de la via judicial i repressiva cap a la via política, d’on mai s’hauria d’haver expulsat el sobiranisme democràtic. S’obre una bona oportunitat per a aquells que estiguin disposats a intentar buscar una solució estable al conflicte entre Catalunya i Espanya. Una resolució que només pot ser a llarg termini i que hauria de posar-se en mans de negociadors que no creguin en els miracles ni pretenguin “fer passar Catalunya per l’adreçador” ni actuar amb “pit i collons”.
La sentència és important per moltes raons: permet més marge de negociació al PSOE de Sánchez, que pot atribuir qualsevol gest a l’ordre de la justícia europea. La sentència també reforça la posició negociadora d’ERC. Els republicans han superat el consell nacional sense imprevistos i el tancaran amb la legitimitat que dona que el discurs arribi des de la presó i l’exili. ERC ha escenificat l’aterratge col·lectiu del canvi d’estratègia amb el qual pretén ocupar la centralitat sobiranista.
El nou líder, Pere Aragonès, està avui empoderat per Junqueras i per les bases per fer política de manera diferent i millor que a finals del 2017. En mans dels negociadors està ser capaços de pactar sense donar temps a les forces de l’Estat que volen guillotinar Pedro Sánchez per evitar el seu acostament als independentistes. És el moment de guanyar estabilitat negociadora, de tenir clar que la política catalana no està dotada per al pòquer i que el sobiranisme es manté a les urnes com un bloc estable però conscient que ni les astúcies ni els autoenganys ajuden a fer un càlcul de les pròpies forces.
La lectura de la crua realitat és que la presidenta del Parlament és a la presó, igual que els líders civils, el vicepresident i mig govern. És un bon moment per aterrar, havent llegit que l’Estat pagarà qualsevol preu en termes de fragilitat del seu sistema democràtic i institucional, i també és el moment de llegir que Catalunya s’estén més enllà d’Osona i que la cohesió del país depèn del respecte a la seva diversitat. És el moment d’arriscar, d’apostar per la realpolitik, amb sentit de la realitat, i de no oblidar mai que la clau són les urnes. Només les urnes, en totes les convocatòries possibles, seran les que donin legitimitat a una demanda que ha demostrat que no té marxa enrere per a una part molt substancial de Catalunya.
