L’estiu demostra que el ‘top manta’ necessita una solució global
Barcelona és on durant l’any el fenomen del top manta té la màxima expressió, però a l’estiu el comparteix amb gairebé tota la costa catalana. Fins al punt que a Roses, per exemple, la xifra de venedors ambulants que es reparteixen per la badia, uns 400, aguanta força la comparació amb la de la capital, on s’ha arribat a parlar de força més d’un miler i, amb més consistència, d’un màxim de 800. De fet, tant a Roses com a Barcelona han sigut diversos els equips de govern que durant anys no han pogut gestionar millor la situació. Però no es tracta d’un tête-à-tête entre Barcelona i Roses, ni amb la resta de poblacions, ni d’entrar en comparacions entre la gran ciutat i les comarques, ni d’on fa més mal i on en fa menys. Es tracta d’analitzar un fenomen que passa per ser barceloní però que no és exclusiu de la capital i comprovar que no s’hi ha trobat encara una solució de gestió efectiva. Efectiva i global.
Perquè de solucions parcials sí que n’hi ha hagut. Alguns ajuntaments no amaguen l’èxit d’haver pogut reduir i pràcticament fer fora els venedors del top manta gràcies a un ventall d’iniciatives molt divers. A Calafell s’ha pogut treballar amb diferents cossos policials per detectar on arribava el material a la població i fer intervencions abans que entressin en joc els manters. I al Vendrell la seguretat privada ha funcionat. No costa gens pensar que si no poden anar a Calafell ni al Vendrell acabaran pujant a Cunit. I si no, a una altra població. I cap al nord igual: Blanes, per exemple, ha afegit obstacles físics a l’augment de seguretat, com una fira d’artesania que ocupa el mateix espai; i els ha funcionat. Fins i tot a Roses noten alguna millora des que els agents de la Policia Local patrullen de paisà. I Barcelona ho resumeix tot en una sola ciutat: si s’actua en una zona determinada apareixen en una altra o en una tercera, o es fan fonedissos un temps i després hi tornen. Com admet el cap de la Policia Local blanenca, Joan Garcia, “no hi ha una solució màgica” perquè “els venedors són unes víctimes més”.
En aquest sentit és interessant la radiografia dels venedors que s’ha fet a Sitges i que, entre altres dades, diu que un 77% dels manters deixarien de ser-ho si poguessin accedir a un contracte de treball o regularitzar la seva situació. Des del Sindicat Popular de Venedors Ambulants i la cooperativa d’exvenedors Diomcoop fan diana: la llei d’estrangeria obliga a presentar un contracte laboral d’almenys un any per sortir de la il·legalitat; al peix ja no li queda cua.
No és un problema de seguretat. És un problema laboral, una mancança en política migratòria i un problema, per damunt dels venedors, de falsificació de productes. El departament d’Empresa prepara des de fa mesos un protocol d’actuació per evitar la proliferació de venedors il·legals. És bo que hi hagi un intent de fer global la solució, de donar un cop de mà als ajuntaments. Ara faltarà que sigui efectiva. D’entrada, costa de veure que focalitzar-la en els venedors pugui ser la recepta buscada.
