Un estiu de perfil baix

Éric Abidal ha seguit una involució a l’hora de dibuixar per on anirà el mercat de fitxatges del Barça aquest estiu. Si el dia de la seva presentació, just després de la decisió de Griezmann, va admetre que la incorporació frustrada del francès implicaria reformular la planificació i anar a buscar un migcampista en lloc d’un davanter, dijous a la presentació d’Arthur ja no va voler donar detalls sobre els pròxims moviments. Es va limitar a demanar respecte per als futbolistes que tenen contracte -amb el Barça o amb un altre club- i, això sí, va insinuar una política de vaques magres en el sentit que venim d’un doblet i que no ens esperem gaires canvis.

D’entrada, Abidal demostra intel·ligència no esbombant els seus plans. Deu tenir present l’estiu anterior, quan vam esperar fins a l’últim dia d’agost quin crac venia a substituir Neymar, amb la frustració que va comportar. De moment, els dos fitxatges que ha presentat el Barça fan patxoca. Arthur planteja el dubte de la seva adaptació a la intensitat del futbol europeu, però desprèn bones sensacions perquè, un cop ens hem tret del damunt Paulinho, el seu perfil és molt més homologable al que s’espera d’un migcampista del Barça. I Lenglet no és cap incògnita, perquè l’hem vist al Sevilla i d’ell se n’espera que no es conformi a ser el suplent de Piqué i Umtiti, perquè té nivell per exigir-los que es guanyin la titularitat en cada partit.

A partir d’aquí, ha quedat clar que els cent milions que anaven destinats a Griezmann no passen automàticament a estar disponibles per a altres fitxatges. De fet, si el francès hagués dit que sí, hi havia algun directiu acollonit perquè no sabia d’on traurien els calers. S’entén que la inversió gruixuda ja es va fer al mercat d’hivern per Coutinho, i que ara s’imposa -al marge de treure’s del damunt les peces inservibles- reforçar la classe mitjana, el cavall de batalla dels últims estius.

Aparentment, van per bon camí les negociacions amb el PSG per Rabiot, un molt bon migcampista que, no obstant, encara ha de fer el salt de qualitat que confirmi les grans expectatives que van aixecar les seves condicions. Bellugant-nos prop dels cinquanta milions, no puc evitar preguntar-me per què Rabiot i no Thiago, però ja imagino que la resposta és: per no quedar malament.

Per la resta, recomano seguir la línia Abidal: si acaba venint algun futbolista d’aquells que en diem il·lusionants, bé; i si no, confiem que la plantilla definitiva sigui suficient per tornar a competir a Europa.