Estopa: "Li he dit al meu fill que porros no, fins als 21 anys"

BarcelonaDesprés d'omplir tants palaus Sant Jordi que ni en recorden la xifra ("eren deu? tretze?"), Estopa actuaran dissabte que ve, dia 14, al Parc del Fòrum davant de 25.000 persones, en el que serà el seu primer concert a l'aire lliure a Barcelona. "Serà com el Primavera Sound però amb un sol grup. Serà espectacular. Jo estic bastant nerviós perquè són molts caps", diu en David. Hi reprendran la gira del disc Fuego (2019) amb un concert ple dels seus hits que vol celebrar els 20 anys del grup. David i Jose Muñoz s'ho segueixen passant bé. A banda de la gira d'aquest any, tenen entre mans l'edició de la mítica maqueta que els va portar a treure el primer CD i un altre disc amb temes nous que sortiria tot seguit. Són tan divertits com difícils d'entrevistar, perquè l'un acaba les frases de l'altre i s'escapoleixen amb rialles dels temes que no volen tocar. Ingovernables, com la cançó que li van refusar a C. Tangana.

La pandèmia va estroncar la presentació de Fuego (2019). Com us vau quedar?

— David Muñoz: Coitus interruptus.

— Jose Muñoz: La gent portarà l'entrada amb taques.

— D.M.: Va ser una curtada de roll. Es diu així?

Tallada de rotllo.

— J.M.: Jo anava a dir tallada de roig.

— D.M.: Si és que llavors la gent es fica amb nosaltres perquè parlem malament en tots els idiomes, en català, en castellà. No passa res.

— J.M.: Si fotem la cama…

— D.M.: Fotem la cama fins al fons.

— J.M.: Però no tinguis por de parlar.

— D.M.: Parla català sense por, Josep.

Exacte, incentivem els joves a parlar català.

— D.M.: En som els millors exemples.

Us han fet servir moltes vegades d'exemple de moltes coses.

— D.M.: No ens agrada mai. Sobretot quan diuen: "Són molt macos". Dic: "I ells què saben?" Em deuen veure maco, però tinc els meus dies.

Però també sobre temes polítics. I de la idea dels triomfadors de barri.

— D.M.: Ens molesta molt, perquè quan algú diu això és perquè té algun interès en justificar aquesta societat. A mi no m'agrada aquesta societat. No m'agrada gens.

— J.M.: Som el 0,0001% de la població que ha tingut aquesta sort. No és justificable.

— D.M.: I et diuen: "He arribat fins aquí perquè sóc molt bo i molt llest i treballo molt", i per tant els altres ni són llestos, ni treballen molt, ni s'ho curren, ni tenen talent. Bah, vas de guais.

Va ser un cop de sort, el vostre èxit?

— D.M.: Un cop de sort, un cop de sort que continua.

Havent fet dos discos com els vostres dos primers, que van vendre tant, això us dona tranquil·litat? També us podria haver passat com a Dover, una banda de gran èxit que desapareix.

— J.M.: En anglès en diuen el fucking third disc, el disc de la consagració. El fotut tercer disc. El primer pot ser sort, el segon el rebuf, però el tercer és on realment… i va anar molt bé. ¿La calle es tuya? va ser el nostre fucking third disc.

— D.M.: I ara ens dona satisfacció haver pres totes les decisions que hem pres. A vegades te la jugues: vaig a un programa? No hi vaig?

— J.M.: Els primers discos van ser molt seguits i després vam dir: parem i ja farem el tercer.

— D.M.: Tranqui, Jordi.

— J.M.: I després li vam agafar el gust a fer disc, gira, paradeta.

— D.M.: Li vam agafar el cuc, el cuquet.

I us ha funcionat. Estopa ha mantingut molt el seu estil, també als concerts de rock.

— D.M.: Músics tocant, cantant, passant-nos-ho bé, en comunió amb el públic. Hi ha un ritual entre nosaltres, quan fem un concert.

— J.M.: Portem un equip professional, tenim els millors músics que hi ha.

— D.M.: El pressupost prefereixo invertir-lo en músics que en un ovni que cau o una serp gegant que es menja la gent, que molaria.

— J.M.: Anar ben acompanyats dona tranquil·litat i et fa disfrutar més.

— D.M.: Sembla playback, que no ho és.

Vint anys de carrera dona per mirar enrere. Suposo que heu tingut ofertes per encaminar la carrera cap a altres llocs, des d'ofertes televisives a la temptació d'instal·lar-vos a Miami.

— D.M.: Hem anat a Llatinoamèrica, però com a màxim 21 dies. Vam fer més quilòmetres que Willy Fogg: Nova York, Perú, Colòmbia, Mèxic…

— J.M.: Sí que ens van dir d'anar-hi a viure, a Miami.

— D.M.: Ens volien posar un pis.

— J.M.: Però som molt familiars, de casa nostra.

— D.M.: Quan estic a Miami molt de temps, penso en un mosso d'esquadra i em cau una llàgrima. Fins a aquest punt, hem arribat!

— J.M.: Tampoc no farem com el Pepe Rubianes, que actuava al seu teatre i volia que la gent el vingués a veure aquí.

— D.M.: Al Pepe li agradava tant treballar com a nosaltres, com a mínim! Ens agraden més les gires per Espanya, però quan s'ha d'anar a fora, també és una aventura. Veure que gent d'altres mons canten les teves cançons…

Vist amb perspectiva, com us va anar el confinament?

— D.M.: Per a mi, molt bé. No tinc sensació d'anys perduts. Estar a casa amb la meva família com si fos l'estació espacial o el dia de la marmota, m'encanta. El carrer buit, com en una pel·lícula de zombis. Però perquè hem estat bé, posaves la tele i era un drama. Vam tenir por, com tothom, i vam respectar les normes. Penso que es va fer el que s'havia de fer.

Llavors vau fer un experiment, un concert online. Però vosaltres sou a xarxes? Porteu el compte d'Estopa?

— J.M.: Sí, sí, no hi posa la mà ningú.

— D.M.: Som més a Twitter que a Instagram, que és més difícil, i el Facebook, uf, és impossible.

Estopa justament transmet la imatge d'un grup poc construït, de pocs filtres.

— D.M.: No preparem les coses abans.

— J.M.: Ni guionitzem res. En el concert ens escrivim el setlist: Tu calorro, Vino tinto, "hablar". Ja veurem què! El que surti.

— D.M.: Llavors dius coses i, si et fas gràcia, t'ho guardes.

— J.M.: Però sí que has de saber mantenir el ritme del concert.

— D.M.: No som grans xapes, ni molt cansinos, dels que expliquen les cançons i la gent es posa a parlar i marxa. "El compte, Joe!".

Tampoc no us veig ballant a Tik Tok, que deu ser la xarxa que fan servir els vostres fills.

— D.M.: Mai, mai, mai. No en tenim. Això per als nens. Hi ha gent que es pensen que són nens.

— J.M.: No perquè nosaltres siguem seriosos, si de tonteries en tenim per avorrir, però no ens veiem fent tonteries així. Ha de sorgir.

— D.M.: M'agraden molts els mems, l'humor gràfic, un curt ben estructurat… això Tik Tok també ho té

— J.M.: Jo és que no ho tinc ben estudiat.

— D.M.: Jo ni ho tinc.

Però teniu fills, és el pa de cada dia!

— D.M.: El meu fill és d'Instagram i Tik Tok, sí.

— J.M.: Jo al meu l'hi he capat, al meu, fora!

— D.M.: Diguem que això no fomenta el desenvolupament cerebral. Són continguts curts, molt diferents, molt efímers, random, sospito que hi ha alguna cosa d'addicció.

— J.M.: Et deixa la ment embadocada.

— D.M.: La gent que està enganxada no pot veure ni un partit de futbol perquè els sembla llarg. O El senyor dels anells, que m'encanta que sigui llarga i com més millor, aquests nens s'avorririen als tres minuts. Potser això de les xarxes s'hauria de revisar.

— J.M.: Com tot, en excés és dolentíssim.

Tenir fills canvia les vostres cançons? Continueu exaltant l'amor, però no les drogues.

— D.M.: Home, esclar.

— J.M.: Ja no estem al parc.

— D.M.: Ja no fem botelló. Bé (riu), alguna vegada. Quan tens fills has de donar exemple. El que has fet abans ja no ho pots esborrar. Jo li dic, el teu pare què vols que et digui, però això és dolent, amic. Li dono la informació.

— J.M.: Si fins als 21 s'estan creant allà, les coses al cap.

— D.M.: El còrtex.

— J.M.: S'ha de vigilar amb el que prens.

— D.M.: Jo li he dit al meu fill que porros no, fins als 21. Llavors ja, el que vulguis, però fins als 21 intenta-ho, des de la meva saviesa. M'ha dit: "Esclar, papa".

— J.M.: No, no farà res.

Mai no heu exposat la vostra vida personal, fins que heu publicat El libro de Estopa. Heu interessat a les revistes del cor?

— D.M.: El que hem explicat al llibre, de fills i parelles, tampoc mai ho hem amagat. Parlem dels pares, els cosins, els amics, sempre n'hem parlat. No interessem. Es veu que els enfonsem el programa. I escolta, creuem els dits.

— J.M.: El glamur que tenim no mola. No som els seus objectius. Ens han respectat sempre.

Últimament us hem vist a Barcelona actuant al concert de C. Tangana.

— J.M.: Espectacular. Quin tros de bolo porta! Mai havia vist un espectacle amb tanta producció, tanta gent i tan ben lligat. Tu pots portar un Ferrari i que se't cali, i això era un Ferrari però estava molt ben portat.

És veritat que us va convidar a participar al disc El Madrileño?

— D.M.: Sí, ho ha explicat ell.

— J.M.: Ell ha fet les cançons del disc a mida, la de Kiko Veneno sembla que l'ha fet per a Kiko Veneno, la de Calamaro, la de Drexler, la de Ketama… Per a nosaltres havia pensat Ingobernable.

— D.M.: Cagada nostra. Però perquè teníem por. Era l'època de la pandèmia. Les coses són així.

— J.M.: La cançó ens va agradar molt.

— D.M.: És un temàs, aquí i a la Xina popular.

— J.M.: Però en aquesta època ni ens vèiem. Fèiem les cerveses beertual, cerveses online.

— D.M.: Li vam dir que no perquè no estàvem per a res, teníem por i jo estava molt a gust a casa.

Aquest any es retira un altre referent vostre, Serrat. Participareu a la gira?

— J.M.: No sé si es pot dir. Hem de parlar amb el mestre.

— D.M.: No es pot dir, no es pot dir. No anem per aquí.

— J.M.: És un referent. Et fa sentir bé quan estàs amb ell.

— D.M.: Jo li dic mestre. I no és de broma, com qui diu "campió". Al principi et cagues. Té una aura... Em tremolaven les cames. Però al cap de cinc minuts, ja és un Muñoz o nosaltres, un Serrat.

— J.M.: A més, en aquella època… (riuen) compartíem proctòleg.

— D.M.: El doctor Leveroni, que era com el doctor Tornasol del Tintín.

— J.M.: En el meu cas va ser una vegada que vaig menjar molt picant.

— D.M.: Això uneix!

L'esclat d'Estopa va sorprendre com un fenomen de l'extraradi. Ara el que hi sona és música urbana, com Morat. Hi connecteu?

— J.M.: Morat és autèntic, no és un reggeatonero que va amb el Lamborghini i els collarets.

— D.M.: Treu nens del barri, que són amics, que no són artistes, no vol figurar, s'ho ha currat tot ell, no té companyia, fa les seves cançons i videoclips, no té intermediaris, ha obert un camí perquè els nous el segueixin i plantin cara a la indústria, esclar que sí. Nosaltres ja no tenim temps. O sí.

— J.M.: M'agrada la mescla del trap, el rap i les melodies àrabs.

— D.M.: Però ell m'ha d'entendre, jo soc d'old school, soc de rap, de Public Enemy.

Fuego va sortir en l'època dels fets d'Urquinaona, quan cremava Barcelona, un títol visionari. Ara esteu més còmodes amb la tensió més rebaixada, vosaltres que mai heu volgut entrar en temes polítics?

— D.M.: És evident. Tothom està més còmode. Tothom no, esclar. Però jo veig que estem convivint entre tots una miqueta millor, defensant cadascú les seves idees, que totes són lícites, totes són altes, totes menys el feixisme.

Doncs justament, hi ha Vox en un govern autonòmic i estem en un moment d'auge de l'extrema dreta.

— D.M.: Tothom entre si es diu nazi: els russos als ucraïnesos, i al revés, els espanyolistes als catalanistes, i al revés. La paraula s'està desvirtuant. Jo parlo del feixisme sociològic, del de la gent que es molesta perquè a Cornellà o l'Hospitalet hi hagi àrabs. Això és feixisme. No parlo de partits, dic que cal recordar que per culpa del feixisme hi va haver una guerra a Europa, no ho oblidem.