MÚSICA

Estopa: “No pujarem a cap carro que no sigui el nostre”

Entrevista amb els germans David i José Muñoz, que publiquen el disc ‘Fuego!’

Estopa: “No pujarem a cap carro 
 Que no sigui el nostre”
i Xavier Cervantes
26/10/2019
5 min

BarcelonaEls germans David i José Muñoz han deixat passar quatre anys abans d’enllestir el nou disc d’Estopa, Fuego! (Sony), que es va publicar el 18 d’octubre, un dels dies en què les protestes contra la sentència del Procés van ser més incendiàries, sobretot a Barcelona. En les entrevistes d’aquests dies no hi falten preguntes sobre la situació política. “És inevitable”, diu David Muñoz a l’estudi que els Estopa tenen a Sant Feliu de Llobregat. “Però nosaltres intentem no parlar-ne”, afegeix el germà. “Tot el diari en va ple, vas passant pàgines i tot és el mateix, i jo vull poder arribar a les pàgines de cultura i, no ho sé, trobar una entrevista amb l’Albert Pla perquè treu un disc”, diu el David. “Fins i tot El Chiringuito està parlant del tema!”, exclama el José.

Es compleixen 20 anys del primer disc d’Estopa. Com expliqueu la vostra història?

David Muñoz: La nostra vida es pot explicar abans o després d’Estopa. Any 2 després d’Estopa, o any 3 abans d’Estopa. Això d’entrada. Però cada disc també és una etapa de la nostra història.

José Muñoz: Sempre ens ha agradat compondre, i si no haguéssim tingut un contracte discogràfic hauríem seguit fent cançons però no haurien arribat a tanta gent.

D.M.: No hauríem fet exactament les mateixes cançons, però sí el mateix tipus de cançó. Hi ha gent que diu que en el primer disc ens havíem censurat, perquè la maqueta no era així, i que havíem canviat algunes paraules a El del medio de Los Chichos. Ho vam fer perquè quan estaven fetes no les havia d’escoltar el gran públic, sinó els nostres col·legues. I ara sense voler-ho sí que som conscients que el que fem ho escoltarà el gran públic.

Fuego! és un disc amb força cançons d’amor. ¿S’escriuen d’una altra manera als 40 anys?

D.M.: L’amor no s’escriu diferent. El sentiment jo crec que no canvia. És com la por o el patiment, sentiments que són immutables.

Però en les cançons d’aquest disc diguem que no us estripeu la camisa, sinó que l’amor té un altre enfocament.

D.M.: Bé, potser les revolucions vitals d’un mateix van baixant, i tenim 43 i 40 anys. T’ha semblat més introspectiu, el disc?

Potser sí. Hi ha cançons com Corazón sin salida que, a més, mostren una preocupació pel pas del temps.

D.M.: Sí, en una relació de parella. Ens agrada parlar de coses que ens passen a nosaltres, perquè entenem que també poden passar a altres persones. Corazón sin salida és una cançó d’amor i sobre el pas del temps, però també sobre que no estem jubilats, que no estem en l’època de ser golden boys.

J.M.: El millor que pot passar és que tothom que escolti la cançó se senti protagonista de la història que estem explicant.

D.M.: No em fa vergonya escriure sobre l’amor, però ho has de fer de veritat perquè si no és horrible.

De fet, teniu grans cançons d’amor, com Tu calorro...

D.M.: Exaltacions. Jo diria que són exaltacions de l’amor.

De les cançons noves, ¿la que té més números per convertir-se en una de les fixes en directe és Yo no estoy loco?

J.M.: Totalment, amb aquestes guitarres elèctriques.

D.M.: I mira que ens va costar explicar el que volíem als músics, que són uns fenòmens. Vaig estar a punt de portar a l’estudi un guitarrista amic meu de Cornellà que és un crac perquè entenguessin el so que volíem buscar. El so de local d’assaig.

J.M.: Ens deien que així és com toca la gent que està començant.

D.M.: Això és justament el que estàvem buscant. Els vam dir que la gent que està començant no ho tocaria com ells. I així ho van entendre.

¿ Camiseta de rokanrol és la cançó més Fito & Fitipaldis que heu fet?

D.M.: Sí, és una picada d’ullet al Fito. N’hi ha d’altres a altres artistes, com a Antonio Vega a Despertar. Hi ha gent que diu que aquesta cançó els recorda a Los Secretos, que també m’encanten, però és molt Antonio Vega. M’agrada moltíssim.

¿És cert que us van suggerir fer una aproximació al reggaeton i al trap?

D.M.: Nosaltres no pujarem a cap carro que no sigui el nostre. És que tampoc no ens hi sentim a gust, en aquest carro.

J.M.: Quan vam començar l’enregistrament van dir-nos que per què no canviàvem una miqueta el so per modernitzar-nos una mica. Intentaven que les nostres cançons sonessin a la ràdio. A Espanya no passa tant, però a Llatinoamèrica la ràdio és 100% reggaeton, per això puc entendre que ens ho proposessin. I els vam dir que gràcies però que no, tot i que enteníem el motiu.

En el disc anterior hi havia cançons que mostraven una preocupació social molt explícita, com Gafas de rosa. En el nou, en canvi, aquesta temàtica no l’abordeu tan directament.

D.M.: En aquell moment la realitat ens dictava fer aquella cançó. Quan la vam fer era l’època del 15-M. I ja està feta. Tampoc volem repetir Tu calorro, La raja de tu falda ni Pastillas de freno, que també era una cançó realista, crítica, força crítica. En aquest disc no n’ha sortit cap.

Fareu dos concerts al Palau Sant Jordi, els dies 14 i 15 de desembre. És a dir, feu doblet al Sant Jordi, igual que Rosalía i La Polla Records.

D.M.: No està malament.

J.M.: Tot un orgull.

Això vol dir que a Barcelona hi ha públic per a tot.

D.M.: És que Barcelona és molt gran, com va dir el paio que li va robar el mòbil al meu germà. El meu germà va trucar-li i li va dir: “T’enxamparé!” I l’altre li va contestar: “No em trobaràs. Barcelona és molt gran”, i va penjar.

Això mereix una cançó!

D.M.: Barcelona és molt gran...

Per cert, ¿el videoclip de Fuego! està inspirat en la sèrie Élite?

J.M.: En realitat, la idea era fer un homenatge a pel·lícules com Perros callejeros i Deprisa, deprisa.

D.M.: I ha quedat una cosa més pija, oi? A veure, a mi m’encanta el videoclip, però nosaltres no hi vam tenir res a veure. Sabíem que els directors eren molt bons i que ho farien genial. De fet, la part del cotxe en flames va ser idea seva i ens va semblar bé.

La imatge del cotxe cremant sí que és molt de Deprisa, deprisa.

D.M.: Sí, tot i que a la pel·lícula el cremen de dia en un descampat. Nosaltres volíem fer-ho de nit, que llueix més.

J.M.: A més, era quan estaven emetent l’última temporada de Joc de trons.

I quina sèrie recomaneu ara?

D.M.: Lo que hacemos en las sombras, de la HBO. És boníssima, millor que la pel·lícula. I el personatge del vampir psíquic és increïble, una passada.

J.M.: Tu, David, hauries de veure Paquita Salas, perquè a la indústria musical hi ha molts personatges com els que surten a la sèrie.

Un disc de rumba amb poca rumba

Els Estopa del disc Fuego! segueixen fidels als manaments de la rumba i el rock, però aquesta vegada d’una manera diferent. “Quan estàvem fent el disc li vaig dir al José que aquesta vegada ens faltava alguna rumba, però ell em va dir que no. I em va convèncer, perquè en realitat hi ha moments de rumba en gairebé totes les cançons, però barrejats amb rock, amb bossa nova...”, diu David Muñoz abans de precisar que la bossa-rumba és la cançó Escrita en la frente. “En aquest disc la rumba està vestida amb altres vestits, i quan hi predomina més la guitarra elèctrica la rumba es fa més petiteta -explica José Muñoz-. De tota manera, això ja és el que sempre ens ha agradat fer, barrejar la rumba amb la cosa elèctrica”.

stats