L a ínea invisible, sèrie de Movistar+ dirigida per Mariano Barroso, és una ficció cinematogràfica per la qual la història passa segons les necessitats del guió. Té com a protagonistes Àlex Monner (Txabi Etxebarrieta, primer militant d’ETA que mata i mor) i Antonio de la Torre (Melitón Manzanas, cap de la policia franquista a Donostia, que ETA matarà després).
Vaig conèixer de primera mà aquells episodis, me’ls van explicar la mare de Txabi, Asunción Ortiz, i la germana, Asunbe, a l’habitació de Txabi, que quan hi vaig arribar, la Setmana Santa del 1973, havien conservat tal com ell la tenia. Dels escorcolls només els havien deixat una foto: la del carnet d’identitat, amb l’empremta digital sobreimpressionada, que havien ampliat i emmarcat. Txabi començava a ser un pòster i ara és una pel·lícula.
La versió oficial
La línea invisible és a la sèrie la que ETA traspassa quan empunya les armes, aproximadament una dècada després de la seva fundació, aquell mític 1968 afrancesat en el qual Txabi Etxebarrieta és botxí i víctima en poques hores, a partir d’un incident no previst d’un control de la Guàrdia Civil. Txabi mata l’agent de trànsit José Antonio Pardines a Villabona, i després un altre agent dispara contra ell a Venta Haundi, a tocar de Tolosa. Les versions que trien els guionistes són les oficials, però n’hi havia d’altres: les que compartien la família i l’ETA més independentista que obrerista, sobre les quals la sèrie passa de puntetes, quan no parodia.
En la sèrie la tria de la marca ETA es ventila a partir de l’anècdota que ATA - Aberri ta Askatasuna, la clàssica “Pàtria i Llibertat”- en l’acrònim èuscar significa “ànec”, que sonaria ridícul, i s’estimen més doncs substituir la pàtria pel seu nom, Euskadi. El fons semàntic, el significat, queda tanmateix fora de pla: la inspiració en el lema “ pro libertate patria, gens libera state ”, persones lliures en pàtria lliure. La consigna dels Infanzones de Obanos, contrapoder al Regne de Navarra del segle XIII, als fonaments de l’estat basc que els abertzales de tots els colors reivindiquen en l’ancoratge de la història.
El leitmotiv de la pel·lícula, l’opció de la violència fins a l’extrem de matar, va ser un debat llarg i complex, però no tant de la generació de Txabi Etxebarrieta (1944) com de la dels fundadors que els van precedir, sobretot Iulen de Madariaga (1932), que en la pel·lícula és una caricatura. El Inglés queda com un còmode obcecat que s’ho mira tot des d’una distància exiliada, quan en realitat ja havia passat per les tortures més bèsties del comissari Manzanas, i l’havien intentat eliminar per la via expeditiva de metrallar un cotxe pensant-se que el conduïa ell i de volar-li amb dinamita la casa que amb prou feines havia pogut estrenar, a Bakio. L’apel·latiu, que tampoc s’explica, ve a tomb d’haver-se doctorat en dret a Cambridge, que va ser justament on Madariaga va acabar d’arrodonir la idea d’agafar les armes com a autodefensa. El potent pòsit intel·lectual de la primera ETA -Madariaga, Txillardegi, Krutwig...- es difumina i es redueix a un joveníssim Txabi, brillant, sí, però que amb vint-i-tres anys només havia tingut temps d’escriure poemes d’amor i debutar com a professor d’informàtica.
La sèrie opta per ressaltar l’ETA d’esquerres i antifranquista, que és en definitiva la que poden assumir els militants que amb el temps van acabar a l’òrbita del PSOE: Mario Onaindia ho va escriure, i Teo Uriarte ha estat un dels assessors. Tots dos van ser condemnats a mort en la farsa jurídica del Procés de Burgos (1970) com a implicats en l’atemptat contra Manzanas. L’ETA dels que van fer cap al socialisme espanyol lluitava contra Franco, i l’altra ETA, la que es va quedar les sigles, lluitava contra Espanya. Aquest era l’esquema per justificar el salt de la “lluita armada” en dictadura al “terrorisme” en democràcia: la veritable prevaricació.
Deformar la realitat
La franja jacobina del PSOE no va pair bé tenir en els seus rengles exmilitants d’ETA, i La línea invisible els hi proporciona una visió de part amb característiques d’absolució històrica, ben palesa en la moralitat final dels que abandonen l’organització amb filmació poètica. És una visió legítima -naturalment!- però només és un punt de vista que, si es pren com a únic, desvirtua la realitat. Com la deformen aspectes puntuals però significatius, com ara la bondat privada de la maldat pública: que el Melitón domèstic tingui més marge que el Manzanas torturador cruel que va trinxar mig Euskadi després de fer serveis per a la Gestapo de la França ocupada. Antonio de la Torre, l’estrella del repartiment, quan presenta el seu personatge en un marc de frivolitats entre coleguis, afirma que era “ un hombre que hace lo que tiene que hacer ” i es queda tan ample.
Vull creure que les transgressions innecessàries són només inexactituds -n’hi ha unes quantes-, però vull assenyalar-ne almenys una, com que el funeral multitudinari de Txabi Etxebarrieta, a la parròquia de San Antón, va ser posterior a l’enterrament. Asunción, la seva mare, me’l va explicar exactament així: “ Nos robaron el cuerpo, no nos dejaron ni enterrarlo en paz. El cementerio estaba ocupado por la Guardia Civil a caballo. Soy católica pero me pudo la rabia ”.
Diu Barroso que d’ETA “ apenas conocemos datos sobre su origen ”. Home... Ho desmenteixen bibliografies i hemeroteques, a més a més de fonts que són aquí, començant per dos dels fundadors, Madariaga i Larramendi, i processats i advocats de Burgos que ho veuen des d’altres perspectives. El catedràtic Ramón Zallo, que també era al bell mig de la trama i ho ha raonat en articles i assaigs, ho relata amb precisió al digital Rebelión. Acaba així: “Lo contáis mal, bellamente mal, con un sesgo tirando a reaccionario ”.
L’últim cop que vaig ser a casa de Txabi va ser durant la campanya electoral del 2001 -post treva de Lizarra- amb Asunbe Etxebarrieta i Josu Urrutikoetxea, Josu Ternera, que ens avançava el que seria el viatge al final de la violència que havia començat allà mateix, i que deu molt i molt a la gestió del PSOE. Encara hi havia la foto de carnet.