Eufòria comunicativa

Sortint del Palau de la Música, anem a fer el got per comentar el fantàstic concert de Mazoni. Ell beu un refresc i jo una cervesa. Parla pels descosits i explica que l'ha colpit la bellesa del Palau de la Música, que el públic estigués tan ben assegut, tenir el seu ídol, en Jaume, tan a prop i que, de regal, també vingués en David Carabén, de Mishima, i en Sanjosex. Un luxe! Jo destaco el fet que estigués de gom a gom (contravenint les teories de la crisi) i el fervor del públic, que es va aixecar a corejar els bisos. També destacaria la cara de felicitat d'ell -però això no l'hi confesso, no fos cas que es trenqués aquest màgic moment.

A tots dos ens ha agradat molt el tema No tinc temps , a ell el ritme i a mi el missatge. Cercles també és una bona cançó, tot i que és de les antigues. Ell canta Eufòria a totes hores i flipa amb Apocalipsi Now . En canvi, Mala llet m'ha costat una mica més d'entendre. Coincidim a dir que ha estat un gran concert, això sí.

Tornem a casa caminant, aprofitant la bonança d'un vespre de maig. Tot sembla fàcil. Només traspassar la porta de casa ell es tanca i torna al mutisme, habitual des de fa una bona temporada. D'aquell nen rialler que quan jo arribava a casa corria des de l'altra punta del pis cridant "mamaaaaaaa!" a l'adolescent que avui no surt de l'habitació només han passat uns mesos. Amb el meu fill sembla que els mecanismes comunicatius s'hagin trencat, com quan en el correu electrònic hi surt la notificació d'"error en enviar i rebre".

Palplantada al rebedor de casa, penso com puc arribar a ell. Poso el CD de Mazoni a tot drap i, com una sopa de farigola que destapa narius, el meu fill surt disparat de l'habitació ballant i rient. Estic eufòrica. Mazoni, Mishima i Sanjosex és el 3 en 1 que desencalla la rovellada comunicació amb el meu fill.