Les 10 raons per seguir l'Eurocopa, t'agradi o no el futbol

Barcelona¿Estàs tip de futbol? Et proposem 10 raons per seguir aquesta Eurocopa, t'agradi o no el futbol. Darrere de cada selecció s'hi amagen històries curioses i algunes poden canviar-te la manera de veure un partit.

França

Bon joc contra els problemes

La darrera selecció amfitriona capaç de guanyar una Eurocopa a casa seva va ser França, el 1984. Ara, els francesos arriben com a favorits al seu torneig gràcies a una nova generació capaç de jugar bé sense Benzema, apartat per un cas judicial propi d'Hercule Poirot.

La baixa de Lass Diarra al centre del camp és un petit problema per a Didier Deschamps, seleccionador d'un grup ple de futbolistes amb un munt de talent i futur. Al centre del camp manen Paul Pogba i Blaise Matuidi, líders de la Juve i el PSG. Matuidi viu l'època més madura de la seva carrera als 29 anys, i Pogba, amb 23, ja és un líder. Sense Lass, podria ser titular N'Golo Canté, tot un pulmó al Leicester, campió de la Premier. Si no l'has vist jugar, aquest migcampista és tot un espectacle: arriba a tot arreu. Ara, Deschamps demana als migcampistes un joc més de posició i Kanté hauria d'adaptar-se a un paper diferent si és l'escollit.

Aquesta és una França alegre o desvergonyida. Com ho és el joc de Pogba i els seus pentinats. O l'atreviment i la manera de riure d'Antoine Griezmann, que després de fer-ne de les seves amb l'Atlètic de Madrid, arriba a punt per liderar l'atac d'una selecció que hauria de fer gols malgrat no tenir Benzema o Gameiro. Dimitri Payet, Martial, Giroud o Kingsley Coman asseguren electricitat a França. Coman, el futbolista del Bayern, que complirà 20 anys durant el torneig, es postula com un revulsiu de luxe. Els dubtes francesos arriben a la defensa, amb homes com Adil Rami, Laurent Koscielny o Patrice Evra. Les baixes de Sakho, Laporte o Varane han fet mal a una França que vol oblidar un munt de problemes amb una pilota.

Guanyar seria oblidar les acusacions de racisme, sempre presents a una selecció interètnica. Si els Le Pen sempre veuen una selecció poc blanca, Benzema creu que el deixen fora per ser magribí. Com si el seu expedient fos el d'un bon minyó. Guanyar seria dedicar els títols a les víctimes del terrorisme i poder portar millor el fet de mirar cap a la llotja i no trobar-hi Platini, sancionat. Platini, campió de la Eurocopa del 1984, era el responsable d'organitzar aquesta Eurocopa com a president de la UEFA. Però la Copa de campió l'haurà de donar Villar, ja que el petit Napoleó ha estat sancionat.

Islàndia

La feina ben feta d'una nació petita

La selecció ideal, si ets d'aquells que ja ha anat de vacances a Islàndia i escoltes Sigur Rós. Sí, Islàndia s'ha classificat per primer cop per a una fase final. Potser no ho sabies, però cada cop juguen millor a futbol. Però quin secret s'hi amaga al darrere?

Més que una generació daurada, aquesta fita és el resultat d'anys de planificació en un estat amb tot just 330.000 habitants. Durant les darreres fases de classificació, Islàndia ja havia millorat molt i els islandesos es van classificar pel 'play-off' final del darrer Mundial, quan van quedar fora de la cita brasilera per ben poc. L'any 2011, Islàndia va contractar el veterà tècnic suec Lars Lagerback, que havia fet bona feina amb la selecció del seu país. "Em vaig reunir amb ells i em van ensenyar les instal·lacions. Eren modèliques. Hi havia ambició, llibertat de treball i un projecte clar" diu el suec.

Islàndia va aprofitar l'evolució tecnològica amb les gespes artificials per poder millorar. "És un factor clau en el nostre cas; amb la gespa natural i el nostre clima, tot era complicat. Ara entrenar-se és més fàcil", recordava el veterà porter Gunnleifur Gunnleifsson. Un cop la FIFA va permetre jugar partits oficials sobre gespes sintètiques, Islàndia va construir 20 camps de mides oficials i 150 camps de futbol més petits per als joves per tot el país. De sobte, Islàndia podia jugar a futbol gairebé tot l'any.

L'inici del canvi, doncs, es produeix ara fa uns 15 anys. El 2002, la Federació va contractar Sigurdur Ragnar Eyjolfsson, un amant del futbol anglès, com a nou director del centre de formació del futbol islandès. I Eyjolfsson va decidir prioritzar els tècnics, abans que no pas els jugadors. El 2010, per exemple, 630 tècnics islandesos van participar en cursos oficials de la UEFA. És a dir, el 0,2% de la població islandesa va participar en cursos de la UEFA en un sol any.

A més, es paguen bons sous per ser entrenador, fet que ha permès una gran millora tècnica i tàctica de totes les generacions islandeses. Islàndia ja fa anys que juga fases finals de categories inferiors. Diverses generacions han pujat fortes i han destacat en tornejos juvenils, i, per tant, han marxat amb 16, 17 o 18 anys a clubs anglesos o holandesos, on segueixen millorant.

Lagerback ha aprofitat aquesta feina i ha potenciat el caràcter competitiu del futbol. Després de l'Eurocopa, el suec es jubilarà, i el seu ajudant, Heimir Hallgrimsson, es farà càrrec de la selecció d'un estat amb menys habitants que el Vallès Occidental capaç de classificar les seleccions de futbol, handbol i bàsquet per a la fase final d'una Eurocopa. Si admiraves Islàndia per com va encarar la crisi, pels seus paisatges i per ser gent ordenada, la seva selecció et deixarà clar que quan treballen, fan bona feina.

Anglaterra

'My generation'

El darrer cop que Anglaterra va guanyar un torneig va ser el 1966: el seu Mundial. Els creadors del futbol no han guanyat mai l'Eurocopa i els darrers anys s'han especialitzat a arribar a les fases finals afirmant que tenien opcions... per acabar fent figa. Dels somnis trencats, Anglaterra ha anat evolucionat cap a una depressió crònica. Els tocava acceptar que eren a anys llums d'Espanya o Alemanya. I de sobte, el darrer any... Anglaterra ha enamorat.

Sí, Anglaterra juga bé, té nous herois i ha aconseguit que de nou, els seus aficionats arribin confiats a fer-la grossa. Les lesions de jugadors com Welbeck, Oxlade-Chamberlain o Jack Butland no aconsegueixen posar aigua al vi d'una llista que pateix només a la porteria: Hart és titular, però si es lesiona hauria de jugar Forster, amb poca experiència internacional... o el porter del Burnley, club de segona: Tom Heaton.

Sigui com sigui, els amistosos contra Alemanya o Portugal han permès veure una selecció amb herois joves i atreviment. Amb Jordan Henderson i Jack Wilshere recuperats de les lesions. Els anglesos pateixen una mica a la defensa (Cahill, Smalling i Stones són els centrals), però en atac tenen per escollir. Ha entrat a la llista el jove de 18 anys Marcus Rashford, darrer descobriment del Manchester United. Rashford hauria de ser suplent per darrere de l'home dels miracles, Jamie Vardy, el davanter que ara fa 5 anys era a sisena divisió, i ara ha guanyat la Premier amb el Leicester i ja ha marcat amb la selecció. Wayne Rooney té competència amb Vardy i un Harry Kane, davanter del Tottenham, cada cop més protagonista. I tot, sense oblidar Sturridge.

Un dels noms propis, però, serà Dele Alli. Un jove que fa un any que és a Primera, amb el Tottenham, i ja mana al centre del camp com si hi hagués jugat tota la vida. Amb Sterling, Wislhere, Barkley, Lallana o Henderson, el seleccionador Roy Hodgson té fons d'armari. I sobretot, té futur. Arriba una nova Anglaterra i aquesta Euro serà la targeta de presentació de molts d'aquests nois. Caldria seguir-los. Són la nova generació.

Irlanda del Nord

Els fills dels 'troubles'

Irlanda del Nord mai ha jugat una Eurocopa, però sí que va jugar els mundials del 1958, el 1982 i el 1986. És a dir, quan jugava fases finals era quan la regió patia els 'troubles', els problemes entre els catòlics republicans i els unionistes protestants. Problemes que van acabar oficialment l'any 1998 amb l'Acord de Pau del Divendres Sant.

Irlanda del Nord ha arribat de forma sorprenent a la fase final, després d'haver superat seleccions com la grega, just quan semblava més difícil per culpa, precisament... de la pau. El 1982 o el 1986, els jugadors d'Irlanda del Nord representaven les dues comunitats, malgrat que la major part d'aficionats eren unionistes, ja que els catòlics s'identifiquen amb la República. L'Acord del Divendres Sant del 1998 va fer possible que tots els nascuts a Irlanda del Nord optessin per representar Irlanda del Nord o la República d'Irlanda. Una manera de donar als catòlics una oportunitat de ser irlandesos mantenint la sobirania britànica al nord. Aquest acord va provocar que molts jugadors d'Irlanda del Nord catòlics triessin jugar amb la selecció de la República, com Darron Gibson, Shane Duffy, Marc Wilson o James McLean.

L'èxit de jugar l'Eurocopa del 2016 ha arribat amb una majoria aclaparadora de jugadors protestants, ja que molts catòlics juguen amb la República d'Irlanda. Encara que l'entrenador és catòlic, Michael O'Neill, que curiosament comparteix confessió, origen i cognom amb el tècnic dels veïns de la República d'Irlanda, Martin O'Neill. Tots dos són catòlics d'Irlanda del Nord. Martin O'Neill, que va dirigir el Celtic de Glasgow, va ser internacional als Mundials del 1982 i el 1986 amb Irlanda del Nord. I Michael O'Neill ho va ser durant els anys 90.

Michael O'Neill afirma que “mai he tingut problemes per ser catòlic i jugar amb Irlanda del Nord. Molta gent afirma que és d'Irlanda del Nord quan l'hi preguntes, abans de respondre 'britànic' o 'irlandès'”. O'Neill no vol parlar de política i considera que jugar una fase final és clau per convèncer els joves jugadors catòlics que no se'n vagin amb la selecció de la República. “Ara estem per sobre en el rànquing”, afegeix, i recorda que Irlanda del Nord ha arribat fins a la posició 35, tot un èxit. “Com que en el futbol les coses no funcionen com en el rugbi, ens cal demanar als joves que juguin amb nosaltres”, afegeix en relació amb la selecció irlandesa de rugbi, on de manera excepcional un sol equip representa tota l'illa, tant la part independent com la part britànica. La selecció segueix representant més els protestants, ja que molts –un 35% de la població– segueixen escollint jugar o animar com a locals a Dublín i no pas a Belfast. Però amb un tècnic catòlic, Irlanda del Nord arribar a una fase final just quan hauria de tenir menys opcions.

El retorn d'Irlanda del Nord, per cert, coincideix amb el retorn a una fase final de Gal·les. Amb millor equip i Gareth Bale d'estrella, Gal·les viu anys de felicitat a nivell esportiu: el futbol, rutlla de nou i el rugbi, també.

Itàlia

L'espina clavada de Buffon

A Itàlia es pregunta si Gianluigi Buffon és el millor porter de tots els temps. I existeixen arguments per considerar que potser tenen raó. Als 38 anys, el porter toscà ha batut enguany el rècord de minuts sense encaixar un gol de la Sèrie A. Tan veterà, és titular amb el club i la selecció, ningú dubta que seguirà jugant i juga de meravella.

Amb 9 lligues guanyades amb la Juve (dues les va perdre en els despatxos), Buffon ha anunciat que vol seguir jugant com a mínim fins als 40. La seva idea és clara: arribar al Mundial de Rússia el 2018. Si el juga, serà el primer futbolista que disputa sis Mundials. Però Buffon té dos reptes més: guanyar la Champions –ha perdut les dues finals jugades– i l'Eurocopa. El Mundial el va guanyar el 2006, però l'Eurocopa la va perdre com a porter suplent l'any 2000.

De Buffon ningú dubta com a futbolista. Fora és una altra cosa. Té el seu costat fosc, com el fet de citar una frase de Mussolini just el dia en què Itàlia celebra la fi del feixisme, el 25 d'abril. I certes amistats perilloses. Però és un porter espectacular. Amb 18 anys va debutar amb la selecció, per lesió de Pagliuca, en un 'play-off' final de classificació per al Mundial 1998 a Rússia. A Moscou, sota la neu, ho va parar tot excepte un gol en pròpia porta de Cannavaro. Cesare Maldini, el seleccionador, va dir llavors que Buffon "faria història". I tenia raó: cap italià ha jugat tantes vegades amb la selecció. Ara, guanyar aquesta Eurocopa seria una d'aquelles victòries italianes que arriba quan ningú s'ho espera, com el Mundial del 1982 o el del 2006. Sense Pirlo, Itàlia s'ha vist obligada a donar la samarreta amb el 10 a Thiago Motta. Manca un punt d'imaginació, malgrat que arriben jugadors com Bernardeschi. Amb les baixes de Claudio Marchisio i Marco Verratti, Itàlia haurà de confiar en la defensa: Buffon i els centrals de la Juve: Barzagli, Bonucci i Chiellini.

Buffon doncs, no hauria de poder treure's aquesta espineta a França, on ja va jugar el Mundial del1998, com a suplent. Passen els anys i Buffon segueix defensant una selecció italiana que tancarà el breu període d'Antonio Conte al final del torneig: el seleccionador marxa al Chelsea i arribarà en el seu lloc el veterà Giampero Ventura, fins ara tècnic del Torí.

Hongria

El vell campió sense copes

Tothom considera que Hongria va ser una nació clau en la història del futbol, gràcies a les fornades de jugadors dels anys 30, 40 i especialment, anys 50. Però mai han guanyat ni una Eurocopa ni un Mundial. Més enllà dels Jocs Olímpics, Hongria és un vell campió sense copes. Però aquest estiu, Hongria per fi torna a una fase final.

L'última vegada que Hongria va participar en una Eurocopa va ser el 1972. El darrer mundial, del 1986. Gràcies a Bernd Storck, els hongaresos tornen a la fase final d'aquest torneig amb quatre futbolistes experimentats que superen les 75 internacionalitats: el porter Gabor Kiraly (102), el defensa Roland Juhasz (91), el migcampista Zoltan Gera (88) i l'extrem Balázs Dzsudzsák (77). És una selecció que no hauria de poder arribar lluny, malgrat que per als aficionats hongaresos, ja és un èxit ser a França.

Amb Hongria arriba, però, un dels perills: el hooliganisme. Hongria s'ha convertit en una de les nacions amb un problema més greu a les graderies. L'extrema dreta no regna només al Parlament. També ho fa als estadis, amb grups neonazis que controlen els principals camps de la lliga. El fet d'haver de jugar contra Romania darrerament, nació amb qui existeix una disputa històrica per la regió de Transilvània, va provocar incidents molt greus: més de 50 hongaresos detinguts a Bucarest, i més de 150 hooligans detinguts a Budapest, quan alguns radicals van acabar agredint refugiats sirians que eren a l'estació de tren de Budapest després del partit.

Hongria, doncs, torna a una fase final acompanyada de molts aficionats controlats, directament, per la Interpol. Ara, també arriba d'Hongria alguna imatge impagable en sentit positiu, com Kiraly, el porter de 40 anys que encara juga amb pantalons llargs.

Espanya

Selecció amb ADN de la Masia

Vicente del Bosque viurà la seva darrera Eurocopa. Espanya ha guanyat les dues darreres edicions del torneig i aspira a una tercera corona consecutiva. El veterà tècnic castellà confia de nou en la filosofia de joc de la Masia, en els homes formats al Barça. Així, gairebé la meitat dels jugadors de la convocatòria han passat pel Barça.

Cinc jugadors (Piqué, Alba, Busquets, Bartra i Iniesta) encara juguen al Barça. Cal sumar cinc jugadors més que en determinats moments han passat per la Masia o el Barça B: Cesc, Pedro, Bellerín, Thiago i Nolito. Aquesta serà la primera Eurocopa sense Xavi Hernández, un dels homes clau en els èxits de la selecció espanyola durant els darrers anys. Sense el vallesà, Iniesta hauria de seguir manant al centre del camp, en espera de veure si Nolito, que va passar breument pel Barça, i Bellerín, el lateral català titular de l'Arsenal, poden aconseguir una plaça de titulars.

Curiosament, Del Bosque només ha convocat dos jugadors del Reial Madrid: Sergio Ramos i Lucas Vázquez. En aquesta Eurocopa, la primera sense Xavi, també podria ser que perdi la titularitat Iker Casillas. De Gea sembla a punt de deixar a la banqueta el veterà porter madrileny, que no ha viscut una bona temporada al futbol portuguès. Casillas, com Xavi, simbolitza una època daurada del futbol espanyol. Una època daurada en què totes les convocatòries des de l'any 2008 han estat dominades pels jugadors formats al Barça. Malgrat que molts no juguen al Barça i marxen fora, és clar.

Àustria i Alemanya

Equips de futbol contra l'extrema dreta

L'ascens de l'extrema dreta juga el seu partit a l'Eurocopa. Alemanya ha vist com alguns dels seus jugadors fills d'immigrants rebien atacs de partits i organitzacions d'extrema dreta. Abans de l’amistós Alemanya-Eslovàquia, per exemple, es podia llegir una pancarta on es deia: “Jérôme, sigues el nostre veí”. Jérôme Boateng, defensa central del Bayern nascut a Berlín fa 27 anys de mare alemanya i pare ghanès, és un dels onze jugadors amb arrels estrangeres preseleccionat per Alemanya. Però abans del torneig, el vicepresident del partit populista de dretes Alternativa per a Alemanya (AfD), Alexandar Gauland, va afirmar que “la gent el troba bo com a futbolista. Però no volen tenir un Boateng com a veí”, va deixar anar el líder populista des de les pàgines dominicals del 'Frankfurter Allgemeine Zeitun.

El cas va arribar pocs dies després de veure com seguidors de Pegida, el moviment xenòfob nascut a Dresden ara fa gairebé dos anys, van criticar a les xarxes socials l’embolcall publicitari de les barretes de xocolata Kinder, on sortien fotografies de nens d’orígens diferents. El grup Pegida BW-Bodensee va escampar el seu rebuig pel producte de la marca Ferrero sense adonar-se que es tractava d’una campanya especial prèvia a l’Eurocopa on sortien imatges de futbolistes de la selecció alemanya quan eren nens. Boateng i Ilkay Gündogan, de pares turcs, figuraven com a part de la publicitat.

Si 11 jugadors alemanys tenen arrels estrangeres, vuit austríacs, també. Just quan el partit ultradretà Partit Liberal d'Àustria (FPÖ) ha impugnat oficialment el resultat de la segona volta de les eleccions presidencials del 22 de maig que el seu candidat, Norbert Hofer, va perdre per només 30.000 vots contra l'ecologista Alexander Van der Bellen, la selecció arriba a l'Eurocopa amb la millor generació des de els anys 80. Però bona part d'aquests jugadors són representants d'una nova Àustria, amb homes com el davanter Rubin Okotie (sang nigeriana i paquistanesa), Marko Arnautovic i Aleksandr Dragovic (serbi), György Garcis (hongarès i croat), David Alaba (Filipines i nigerià) o el porter Ramazan Özcan (turc).

Suècia i Portugal

Viure pendents d'una gran estrella

Aquesta Eurocopa serà la darrera del suec Zlatan Ibrahimovic. En canvi, Cristiano Ronaldo hauria de seguir uns quants anys més amb la selecció portuguesa. Suecs i portuguesos van ser rivals a la fase de classificació, amb els portuguesos que queden per davant. Suècia va classificar-se després d'un 'play-off' contra els danesos, amb Ibrahimovic que deixa la seva petjada durant tota la fase de classificació: 11 gols, dos menys que el màxim golejador, Lewandowski.

Suècia i Portugal encarnen aquelles seleccions amb jugadors interessants, amb joves que demanen pas, però massa dependència de dues estrelles que sempre marquen diferències, però no prou com per poder guanyar títols: Suècia no ha jugat ni una final d'Eurocopa i Portugal, només aquella del 2004 a casa, perduda de forma sorprenent contra els grecs a Lisboa. Va ser l'única gran final de Cristiano amb la selecció. Al darrer mundial, Cristiano va arribar cansat i no va fer gaire cosa, perdent els papers quan Portugal va ser esclafada per Alemanya. Ara, arriba de nou cansat i Portugal pateix. Suècia, també. Ibrahimovic ja ha deixat clar que el repte és superar la primera fase.

Albània

L'èxit dels fills de la diàspora

Albània debutarà a una fase final d'una Eurocopa després d'una fase de classificació sorprenent. A la banqueta, un italià, Gianni De Biasi, que ja té passaport albanès De Biasi va arribar a Albània el 2011 i s'hi ha implicat tant que ja parla albanès. De Biasi treballa sobre una base de jugadors que militen en clubs de diferents lligues, molts dels quals són jugadors que van créixer a l'estranger en famílies que fugien de la pobresa durant els anys 90, com Hysaj, del Nàpols. "Molts jugadors s'han format en clubs italians o suïssos, fet que millora el futbol albanès", admet De Biasi.

Albània mai havia jugat cap fase final, i, de fet, mai havia disposat d'oportunitats clares. Curiosament, el seu èxit ha arribat, en part, gràcies a desgràcies com la manca de diners o la guerra de Kosovo. 11 dels 25 jugadors més utilitzats són nascuts a Albània; sis, a Kosovo, i sis més a Suïssa, dins de famílies kosovars. Un era albanès nascut a Macedònia, i un altre, nascut en una família kosovar de Noruega. És a dir, el 50% de la selecció és kosovar. I ara que Kosovo ja serà selecció oficial, aquests jugadors hauran de decidir què volen fer. De moment, jugar amb Albània per poder ser a una fase final.

La lliga albanesa és feble, amb casos de corrupció i equips que fan fallida econòmica, així que l'èxit de la selecció s'ha basat, en bona part, en la feina de formació de futbolistes de clubs suïssos. Suïssa va obrir les portes a molts refugiats de la guerra de Kosovo, i ara mateix aquesta comunitat supera les 350.000 persones a l'estat helvètic. La Federació albanesa ha treballat fort per mantenir el contacte amb aquestes famílies quan els seus fills juguen a futbol, i molts jugadors suïssos han optat per representar Albània. I això, malgrat que altres han escollit Suïssa, com Granit Xhaka, Valon Berhami i Xherdan Shaqiri.

Suïssa i Albània de fet, han quedat emparellats al mateix grup, motiu pel qual els germans Xhaka hauran de jugar un contra l'altre. Granit amb Albània i Taulant, amb Albània. El triomf d'Albània és el triomf de la diàspora albanesa. Una diàspora que ara haurà de decidir si anima Albània o Kosovo. Ja que l'oficialitat kosovar pot posar pals a les rodes albaneses. Una mateixa nació dividida per una frontera.