Europa: o ara o mai

Aquest darrer any he publicat en aquestes pàgines diversos articles en què comentava la meva percepció del que anava passant en el si de la UE. No amago haver tingut moments de forta preocupació veient la clara incapacitat de fer front als reptes i les fortes diferències entre els estats membres en relació als objectius amb els quals el projecte es va desenvolupar durant 50 anys. L’aturada i paràlisi dels últims 15 anys ha estat lamentable. El covid-19 i les seves repercussions econòmiques, van crear, paradoxalment, un moment d’esperança en veure la reacció positiva i la resposta solidària que van provocar, i que va arribar a fer caure alguns dels tabús i línies vermelles que s’havien consolidat (no endeutament, no transferències, no eurobons...) i que posaven en risc la capacitat d’anar avançant. Estem en un moment en què ha tornat el perill, tal com posen de manifest les dificultats per trobar acords sobre el Brexit i per a l’aprovació dels fons Next Generation i dels pressupostos comunitaris, a causa del veto d'Hongria i de Polònia. Crec que no estem en condicions de resistir un nou fracàs sense provocar la regressió de tot el projecte. Analitzo algunes de les causes i de les febleses existents, i m’atreveixo a recordar algunes propostes.

1. Així no es poden gestionar 27 socis. He dit moltes vegades que és una utopia poder gestionar la cooperació d’un conjunt tan nombrós d’estats, amb interessos diversos, i molts dels quals segueixen anteposant a tot –penso que equivocadament– la seva sobirania nacional. Seguir admetent la necessitat d’aprovar les decisions per unanimitat, és a dir, acceptant el dret de veto, és una garantia d'incapacitat i de bloqueig. Recordo que fa ja anys, en ocasió de l’entrada de molts dels nous membres, vaig defensar, sense èxit, la supressió d’aquest dret i la necessitat d’aprovar el projecte de Constitució abans de procedir a l’ampliació. Malauradament la Constitució no es va aprovar, i no s’ha trobat la manera de resoldre aquest problema. És cert que s’ha fet servir en alguns casos el mecanisme de “cooperació reforçada” per a grups determinats de països (zona euro, espai Schengen...), però aquestes disparitats internes són un element que, lògicament, dificulta el funcionament del conjunt. Hem vist com provoca importants tensions entre els membres a l’hora de prendre decisions polítiques en molts camps (monetari, fiscal, mobilitat, representació exterior, immigració...). Una feina massa complicada i molt difícil.

2. Dues velocitats o dos objectius. Una de les raons per proposar i acceptar aquest tipus de construcció actual va ser l’argument que els 27 membres tenien, en el fons, el mateix objectiu a l’hora de construir una unitat política europea però que, per raons de voluntat o de capacitat, no tots podien fer-ho a la mateixa velocitat. Jo penso cada cop més que no és un problema de velocitats diferents sinó d’objectius finals diversos. Uns objectius que són perfectament legítims i que cal entendre i acceptar, però que no haurien de poder impedir la continuïtat, l’avenç i la velocitat en la construcció del projecte original i fonamental de la UE. Aquest projecte estaria actualment encarnat en l'eurozona, que hauria de consolidar més la seva cohesió amb més unitat política que es reflectís en una Constitució de caràcter federal, i amb més transferència de competències dels estats cap a la UE i, en el cas d’alguns dels membres, cap a administracions de caràcter regional o municipal. Això comença a ser urgent. Alhora caldria que la resta de membres actuals de la UE, que no han adoptat l’euro, o que no volen acceptar algunes de les exigències d’harmonització fiscal o bancària que suposa la moneda única, formessin un segon grup menys compacte, podem anomenar-lo perifèric, continuant amb llaços molt estrets amb la UE.

3. Institucions democràtiques. En un grup i en l’altre els nivells de participació dels ciutadans en les institucions polítiques no té per què ser el mateix. A la UE central cal que les institucions tinguin una configuració semblant a les d’un estat actual; és a dir, que existeixi un Parlament escollit directament pels ciutadans, i potser amb una part dels seus membres escollits pels Parlaments nacionals, i que sigui l’òrgan que nomeni o doni la seva aprovació a tots els òrgans executius. L’altre grup de països –jo l’anomeno la UE perifèrica– pot tenir unes institucions polítiques amb menys representació directa dels seus ciutadans i més representació de persones designades pels governs estatals.

Aquesta estratègia segur que aproparia molt més els ciutadans i els òrgans de govern, permetria un rendiment de comptes transparent d’aquests òrgans i augmentaria visiblement l’acceptació del projecte i el suport ciutadà a la UE. No seguir-la ens portaria a repetir les dificultats, a una gran desil·lusió i a un inevitable fracàs històric.

Aquest article probablement apareixerà mentre estiguin reunits els caps de govern dels 27. No els serà fàcil, però cal que, si no hi ha unanimitat, tinguin la valentia de marginar formalment els que composin la petita minoria en contra, acceptant fins i tot el risc que vulguin seguir un camí com malauradament està seguint el Regne Unit, amb totes les conseqüències negatives que té per a tothom.