Europa, Brexit i vacunes
Ningú li podrà discutir a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que ha tingut un inici de mandat exigent. Haurà hagut de fer front, sense dilació i al mateix temps, a dues de les crisis que posen a prova la viabilitat mateixa de la Unió Europea: la del coronavirus i la del Brexit. La tercera és la dels migrants i refugiats que segueixen sent massacrats quotidianament en aigües o en territori de la UE, i és la més important i la d’abast més profund, però a la vegada és l’única que pot ser postergada, perquè en realitat a ningú li sembla més important salvar els pobres d’un destí infrahumà que salvar-nos a nosaltres mateixos del virus i de la ruïna econòmica.
En la darrera setmana, tant la pandèmia com el Brexit (que, en comparació amb els efectes del covid, sembla de sobte un assumpte menor, però que evidentment no ho és) han arribat a un punt d’inflexió en la seva història, amb l’inici de la campanya de vacunació i el tancament de l’acord comercial entre la Unió Europea i el Regne Unit, respectivament. Pel que fa al Brexit, el triomfalisme babau amb què el primer ministre Boris Johnson presentava l’acord comercial als seus conciutadans no s’adiu amb la incertesa del panorama que s’obre d’ara endavant, per a tota la Unió però sobretot per als 66 milions de ciutadans britànics, que seran els primers a notar-ne les conseqüències. I sobretot, no amaga el fet que el Brexit no és més que un fruit gens desitjable (i de proporcions monstruoses) d’un nacionalisme de manual, ranci i reaccionari, que va aconseguir convèncer molts votants de la idea que els seus problemes (els seus problemes personals) se solucionaran per la via de deixar de pertànyer a la Unió Europea. En adreçar-se a la ciutadania, Johnson tornava a utilitzar el ja conegut eslogan pro-Brexit, taking back control. Recuperar el control de què, exactament? L’enganyifa de la retòrica patriotera es fa palesa amb cada intervenció de Boris Johnson, un home culte i ben llegit a qui la cultura i les lectures només han dut a practicar un populisme de baix to.
La campanya de vacunació, i el fet de poder disposar de vacunes anticovid en un temps rècord, és sens dubte un triomf de la ciència i, des d’un altre punt de vista, de la Unió Europea. S’han de comptar les excepcions del mateix Regne Unit i d’Hongria, que (una altra vegada per nacionalisme) han volgut vacunar abans que ningú, però la capacitat d’entesa i de sintonia de tota la Unió, tant pel que fa a la part econòmica de la crisi del coronavirus com a la sanitària, és una bona notícia. I l’estat espanyol? L’estat espanyol aprofita la signatura de l’acord del Brexit per tornar a treure el tema de les seves aspiracions sobre Gibraltar, i aprofita també l’arribada de les caixes de vacunes per estampar-hi escuts, banderetes i logos del govern d’Espanya. Són maneres de fer el ridícul, però allò que vertaderament importa és l’eficàcia de les vacunes, i a continuació la dels governants en la gestió dels 140.000 milions del fons de recuperació econòmica.
